"Punk. Aquesta és sens dubte una de les moltes etiquetes que poden valorar l'obra. Punk en la filosofia, en el missatge, en l'ànim dels personatges, en la música,… Però igual que va passar amb la seva primera obra, Morales utilitza el text com un contenidor de referències i anècdotes culturals, ben usades, sense recórrer a la pedanteria. (···) En aquesta obra la tria del repartiment perfecte li ha portat més temps. Prou com per encertar de ple. No desaprofiteu l'ocasió de veure una obra com aquesta. Teatre ple de poesia, teatre de guerrilla, teatre punk, un puzzle tràgic amb personatges que lluiten per un futur millor. Una mostra del millor teatro que es realitza aquí. I arribarà a Madrid en breu. Estiguin alerta els d'allí. Segur que, aplicant el work in progres de l'Iván Morales, serè millor que aquí."
Martí Figueras (masteatro.com)

---

"Uns protagonistes que travessen o freguen el límit de la bogeria, amb desarrelaments sentimentals, situacions incòmodes, violència en altes dosis i perfum nostàlgic que apunta cap a un confús passat de boirosa pertorbació. Entre aquest brou de cultiu hem de buscar una història de retrobaments, amors a contratemps i personatges que es busquen a ells mateixos dins un món que els incomoda, que s’afronta i viu com una amenaça. I finalment la música. (···) Una proposta jove, indicada per al jove que ho sigui o se senti. Una companyia carregada d’energia i talent al servei d’un teatre obert a la barreja de llenguatges i recursos. Una bafarada d’aire fresc ideal per trencar amb la rutina d’una cartellera ensopida i convencional."
Manuel Pérez Muñoz (recomana.cat)

---

"Si d’aquí a 20 anys encara queden historiadors del teatre, podran dedicar-li un capítol al que ha passat aquest gener del 2014. Potser aquest senador carallarga es passa de frenada. Potser li podeu dir somiatruites, fins i tot neci, però passa que hi ha tres companyies joves que s’han aliat, han estrenat espectacles rodons, han omplert platees i han fet soroll. Parlem de Les Antonietes amb Vània, Sixto Paz  amb Pulmons i Prisamata amb Jo mai. (···) Jo mai és el projecte més especial. Primer, perquè es tracta d’una obra de creació. Segon, perquè els actors, llevat de Xavi Sáez, són gairebé adolescents. Tercer, perquè és la proposta més arriscada. No és la millor, perquè té algun problema de ritme, fins i tot de correlat objectiu, però sí la més interessant."
Andreu Gomila (Time Out)

---

"Jo mai és a la vegada un espectacle work in progress. Cada funció se situa temporalment en el dia que es representa i no seria gens estrany que algun passatge també s'anés modificant segons l'experiència anterior. (···) Amaga violència i la va mostrant lentament, a vegades embolcallada de romanticisme fals, tot i que, només engegar, els espectadors ja sabran -com en un thriller de debò- que hi haurà un mort. Però no és aquesta l'única violència de l'obra perquè també hi ha una història del passat dins de la història i una història de violència de gènere dins de la mateixa història. (···) Té també l'atractiu de cadascun dels seus personatges, (···) la debutant Laura Cabello, la bona feina de Marcel Borràs, el paper multidisciplinar i de caracterització excel·lent que fa Oriol Pla, la força encara juvenil a la recerca del seu paper que impregna Àlex Monner, que encara arrossega el pes de ser el protagonista de Polseres vermelles -un ham més per a espectadors joves- i la solidesa de Xavier Sáez, amb intervencions aquí més breus, i que és la icona que recorda que el muntatge actual ve de Sé de un lugar, tot i que el plantejament i l'ambició de Jo mai han fet un gir tan epidèrmic que pot desconcertar segons quins espectadors cridats per l'aura de la primera."
Andreu Sotorra (Clip de teatre)

---

"La posada en escena és brutal, com l’argument. Hi ha música canyera en viu i l’escena sobrepassa l’escenari: els actors es passegen per la platea i per les llotges del teatre; si a Sé de un lugar el públic estava acomodat dins de la casa del protagonista, aquí els espectadors se senten com si estiguessin en el Bar Amparo, el bar dels desemparats. Amb picades d’ull a l’actualitat, deixant clar que “nosaltres no som cultura, som ‘entreteniment’ (amb iròniques cometes)” o fent referències a la situació de Canal Nou. Els actors, joves noms del panorama teatral català, ho broden. Són una peça delicada i clau per fer digerir una història dura amb complicitat, amb tocs d’humor i amb música. No és fàcil transmetre d’aquesta manera el missatge que pronuncia en un moment el Fran: “No sé qui cony ens va fer creure que havíem de ser feliços”. Amb tota la seva cruesa."
Toni Polo (recomana.cat)

---

"Jo mai, doncs, és un punt i a part de la dramatúrgia d'Ivan Morales. Té la capacitat de commoure per moments, amb actors que pugen per les escales i que narren el pensament dels seus personatges de manera coral, escoltant-se per no avançar trama a l'espectador, com si fossin músics amb batuta. Però el compromís és molt més fort, gens plaent. Perquè les escenes que s'insinuen (més o menys explícitament) són d'una duresa extrema. No són uns personatges violents, intransigents, sinó que tots tenen moments de feblesa, de debilitat, d'una fràgil humanitat que els converteix en una ànima amb la qual es pot empatitzar. I costa de prendre partit per cap d'ells, perquè tots tenen unes reaccions agressives que no aconsegueixen dominar. Això, o saben que no estan bé del cap i que no són gens de fiar perquè en qualsevol moment poden sortir amb un estirabot. Les interpretacions dels actors de Jo mai juguen amb una densitat molt mal·leable. Es fan entranyables i odiosos. Al Jo mai de Prisamata tot es transforma i no existeix el punt final. Els llocs, o la música, fins i tot, supuren sordidesa en el moment menys sospitat."
Jordi Bordes (El Punt Avui)

---

"Jo mai em perdria l’oportunitat de deixar-me caure pel Bar Amparo i prendre una birra amb la colla de joves que han trobat aquí quelcom molt semblant a una llar, i entre ells mateixos quelcom molt semblant a una família. (···) Jo mai deixaria escapar la recuperació d'aquest vibrant, intens, imperfecte, divertit, una mica descompensat, emotiu, tràgic espectacle signat pel mateix Ivan Morales que la temporada passada ens va aclaparar amb la sensacional Sé de un lugar. Jo mai voldria perdre’m el plaer de descobrir entre aquests tot un fenomen com ara Oriol Pla; la potència de la seva interpretació és d’aquelles capaces de deixar marcat un espectacle i convertir-se en el seu tret identificador. I mai cauria en l’error de creure que pel fet d’estar protagonitzada per personatges que tot just comencen a acomiadar-se de l’adolescència aquesta és una proposta adreçada a un públic sortit de l’adolescència que no pot enganxar un públic més adult. (···) “Qui cony ens va fer creure que havíemde ser feliços?”, es pregunta el text en un dels seus millors passatges. Aquest grup de joves que acostumat a moure’s per l’espessa boira de què parla el personatge de Frank està a punt de renunciar a la felicitat com a miratge. Però de fer-ho alhora reforçant els seus vincles íntims i el sentit de la responsabilitat col·lectiva. I tot això ens ho explica Morales de forma potent en aquest espectacle."
Ramon Oliver (La Vanguardia, Què fem?)

---

"Un teatre de proximitat, de càrrega social, i que atempta contra totes les convencions (···). Fórmules com les de Prisamata es revelen imprescindibles per arribar a un públic jove poc o gens habitual de les platees. (···) Un s’acaba rendint davant del compromís, l’entrega i l’energia de tot l’equip que viu l’obra com una cosa catàrtica. Dels intèrprets (Marcel Borràs, Laura Cabello, Àlex Monner, Oriol Pla i Xavier Sáez), Pla (18 anys) és la revelació. Broda el millor personatge i és un màquina capaç de provocar la rialla, ballar break dance i tocar la guitarra amb delicadesa i la bateria com un posseït."
Jose Carlos Sorribes (El Periódico)

---

"Per pura intuïció diria que Jo mai s’ha fet sobre els ossos, músculs, nervis i pell del seu jove repartiment. (···) La nova obra d’Iván Morales (···) defuig el terme mitjà en les vides imaginades i les eines dramàtiques usades. Poc teatre convencional interpretat, bastant teatre físic i sincopat, i molt teatre narrat. Gairebé un espectacle de trobadors i bards posat al dia amb el llenguatge i la música d’ara mateix."
Juan Carlos Olivares (Ara)

---

"Jo mai es una historia extrema de adolescentes periféricos que encuentran, en un bar abandonado, lo más parecido al hogar que nunca tuvieron. (···) En él cantan, bailan y recurren al "Yo nunca", ese juego para beber y conocerse mejor que da título al montaje y que ha sido explotado en varias series televisivas. El rock, el rap y los rnodismos propios de los jóvenes marcan un relato trágico y algo  dilatado (dos horas), cuya mejor baza es la traslación del radicalismo, de la urgencia desesperada, y por tanto dramática, del blanco o negro a muerte propios de los jóvenes."
Begoña Barrena (El País)