Text roda de premsa

presentem temporada...

Habitualment, abans de començar a confegir una temporada però també mentre l’estem cuinant, i quan ja la tenim feta, anem traçant unes línies de pensament que intentem agrupar per temàtiques que serveixin de guia a l’espectador, i també a nosaltres, per acompanyar les moltes activitats que generen els espectacles. Aquest any les línies també hi són. Però aquesta vegada hi ha alguna cosa que m’impedeix presentar la temporada per aquest sistema.
I tanmateix, si fes una llista de temes plantejats pels diferents projectes, hi veuríem que tracten qüestions com el racisme, la immigració, el desarrelament, el feminisme, la memòria històrica, la recerca d’una nova veritat, la denúncia de les noves mentides, la revolució com a utopia imprescindible, la confrontació Orient/Occident, l’amor i el desamor, la identitat sexual o la relació amb la col·lectivitat... I encara que cada espectacle posi el focus més específicament en una d’aquestes paraules i, per tant, en un tema, d’alguna manera tots els altres es creuen en molts d’ells, com en una teranyina, i hi tenen un ressò que fa que tots traspuïn una contemporaneïtat absoluta. Sí, si alguna cosa és aquesta temporada, és contemporània. Voldria dir com sempre. Però no és igual que sempre.
El teatre europeu s’ha passat dècades perseguint aquesta contemporaneïtat, en cada espectacle, en cada programació: era una fita. Durant anys, milers de creacions han intentat reflectir el present amb textos clàssics, contemporanis o sense textos, a través de la creació de metàfores. I així, la poesia, per poders, ens parlava de la nostra realitat. En molt poc temps, això ha canviat. Aquest desig i aquesta necessitat d’aproximació a la realitat contemporània ens ha dut a trobar nous llenguatges, i alguns han arribat molt lluny però, curiosament, allò que ha portat la darrera gran transformació del teatre europeu no ha estat tant la forma com el contingut, sabent que aquests dos termes no es poden separar però sí privilegiar. En un joc irònic, podríem gairebé afirmar que la terrible crisi econòmica que hem patit en aquesta part de la Terra ens ha fet més valents, i que la manca de mitjans per portar a terme experiències formals ens ha fet pensar més en què explicàvem que en com ho fèiem. Fins i tot als països on la cultura no ha sofert des del punt de vista econòmic, la necessitat d’explicar les noves realitats ha produït aquest compromís nou del teatre amb la societat que ha fet canviar els esquemes de programació de molts teatres, sobretot dels teatres públics.
Han pujat temes nous a l’escenari, actors nous i mirades noves que s’expliquen i que ens expliquen. Mirades que, cada cop més provenen de realitats ocultes o marginades i que ara es poden mostrar i expressar explícitament. De fet, allò que semblava marginal o especial, i que acostumava a emmarcar-se en un context experimental o de laboratori, comença a adquirir carta de normalitat en les nostres programacions. Exemple d’aquesta transformació és el darrer tram de la temporada que acabem, quan convivien a la Sala Fabià Puigserver In memoriam, una peça de teatre document sobre la nostra memòria  i a Gràcia i l’Espai Lliure la mostra NOSaltres, amb espectacles com Trans (més enllà), Cinema o Sis personatges – Homenatge a Tomás Giner, potser la proposta més emblemàtica de la temporada: espectacles no sobre la diversitat, sinó des de la diversitat.  Això no vol dir que tot el teatre hagi d’adoptar aquesta línia. Ni seria just ni ens ho podem permetre, però el que és cert és que ha nascut un teatre nou i que no el podem menystenir, i que aquestes mirades noves i veus noves tenen una profunda influència en tots nosaltres, en la manera de fer teatre ara i en el futur.  Això representa un canvi de paradigma perquè, com a espectadors, volem veure i mirar de cara, sense intermediaris, com la poesia surt de la vida, tant en la narració com en el sacrifici diari dels intèrprets, el que se’n diu interpretació. El teatre ja no persegueix la contemporaneïtat, sinó que hi està plenament immers
El cert és que la metàfora cada vegada ens serveix menys perquè la realitat se’ns ha fet més evident i necessitem eliminar els filtres que ens n’allunyin. El teatre, com tantes altres manifestacions de la nostra societat, com la societat mateixa, és en un període de canvi de pell, de refundació. Mai no ens havíem preguntat tant quin és el paper del teatre avui dia com programant aquesta temporada. On es col·loca la ficció? En quins termes establim el nou pacte que l’espectador nou ens demana?
En un món que posa en tensió temes fonamentals com la privacitat i la veracitat.
En un món cada vegada més opac en la seva aparent transparència.
En un món contaminat per la ficció ‒tot és escenografia, posada en escena, futbolistes o polítics que segons els comentaristes fan “massa teatre”, etc.‒,
En un món envaït per la mentida i per conceptes com la postveritat, i en què cada grup, i no només polític, fa servir la mateixa paraula per definir conceptes totalment oposats.
En un món dominat per les xarxes socials, que reflecteixen la nostra saviesa i solidaritat però també la nostra ignorància i la nostra capacitat de fer mal irracionalment i des de l’anonimat més absolut...
Ens podríem acollir a aquell axioma que diu que el teatre hi és per plantejar preguntes, i no per oferir respostes. Un axioma que és del tot cert, però que en aquests moments ens portaria a una actitud analítica i totalment passiva, i que vindria a ser com acollir-se a la 5a. esmena de la constitució dels EEUU.
Però em sembla que ens surt més a compte recuperar un altre axioma, el que diu que el fet teatral és un gest polític. Adoptar una actitud reactiva i transformar el teatre en una eina política, en aquest intent de transformar el món que tenen els gestos polítics, i no només de representar-lo.
Potser no podem ser un potent instrument de canvi, com hem somiat altres vegades, però sí de rebel·lia, i adoptar una actitud d’inconformisme i de denúncia. Això tampoc no és nou en aquest teatre. Em ressonen, per sort i també per desgràcia, paraules que dèiem i que vaig sentir a Gràcia l’any 1976. Podem denunciar l’oblit organitzat, promoure la recerca de la pròpia identitat (col·lectiva i individual), mirar de posar-nos al capdavant dels moviments socials que exigeixen revisar estructures mentals obsoletes i reivindicar que el teatre s’ha convertit en el reducte de la veritat i la bellesa.
Aquests són els termes del nou pacte amb l’espectador: veritat, bellesa i jo hi afegiria un desig de bondat, que trobo en cadascun dels espectacles de la propera temporada. En tots ells hi ha un qüestionament i un nou replantejament necessari i urgent de la ficció, conscients de la dificultat de fer-lo en un món inundat, per vergonya nostra, per la postveritat i les fake news, (per als qui no tinguin memòria, una adaptació contemporània i global de les diabòliques teories de Goebbels).
Els projectes d’aquesta temporada ens proposen un teatre que es cou a foc lent però a altes temperatures, amb una voluntat generosa i tossuda per arribar a tocar aquesta veritat que ens reclamem i que ens reclamen, per arribar a assolir aquest nou pacte amb l’espectador.
Intentarem fer-ho, com sempre, des del rigor, l’honestedat, la sensibilitat i el compromís, procurant estar a l’alçada del nostre nom: Lliure.