Gira el teu dispositiu per visualitzar aquesta web.

Si veieu aquesta pantalla a l'ordinador, proveu de reduir el zoom.

història

Què és El Lliure

Fundat el 1976, el Teatre Lliure de Barcelona és un dels teatres més representatius de les arts escèniques d’aquest país. Actualment és dirigit pel director escènic Juan Carlos Martel Bayod.

Té dues seus, l’una a Montjuïc amb una sala gran i una de petit format, i l’altra a Gràcia, amb una sala de format mitjà. En aquests espais es presenten espectacles a partir de textos, idees i propostes de diversos àmbits i llenguatges escènics, sempre seguint la voluntat de reflectir la realitat.

Al Lliure, el públic és una peça fonamental i constitueix a cada funció una assemblea que comparteix sentiments individuals i col·lectius, fent de la vivència del teatre un plaer cultural.

 

Cronologia

1976/1986

El 2 de desembre de 1976, amb l'estrena de Camí de nit,1854, amb text i direcció de Lluís Pasqual, començava públicament la seva trajectòria una nova sala i una nova companyia, establerta a l’espai reformat de la cooperativa de consum gracienca de La Lleialtat, amb una cooperativa teatral formada per una quinzena de persones procedents del teatre independent, amb llarga o curta història al darrere, i amb el lideratge indiscutit de Fabià Puigserver. El grup promotor estava format, a més, per Carlota Soldevila, Lluís Pasqual i Pere Planella.

Es tractava de crear un teatre estable on la feina continuada i el treball seguit d’uns mateixos artistes durant tot el procés de creació escènica, des del disseny del programa fins la disposició del públic a la sala, fos la seva responsabilitat total i exclusiva. El Lliure es proposava com un teatre català “com a fet normal” i per aquesta raó optava per la solidesa del gran repertori internacional clàssic i contemporani. Però alhora també proposava una manera nova d’entendre l’espai escènic, que permetia una proximitat del públic que marcaria un estil de fer teatre.

La incidència del "model Lliure" fou considerable en aquells anys de la transició política, marcats en el món de l'espectacle per un accelerat procés de professionalització, al costat de la lluita per la institucionalització d'experiències anteriors o la reclamació de nous projectes, perspectives i equipaments. Però, sobretot, allò que han destacat la crítica i els historiadors ha estat el salt qualitatiu que van representar des de ben aviat les produccions del Lliure pel que fa al teatre de base textual, en el rigor de les posades en escena i el conjunt del fet teatral. Tot plegat va convertir el col·lectiu, desprès de les primeres temporades, en un referent escènic de primer nivell.

Dels primers 10 anys de vida del Lliure es podria esmentar una llarga llista de muntatges que, de ben segur, el públic ha incorporat al seu imaginari. Però aquest públic encara no hi era el 1976, el Lliure va apostar per un espectador que encara s’havia d’inventar per aquelles dates, però que estava buscant una iniciativa escènica en la que pogués identificar-se. Un espectador que sabés apreciar aquell revulsiu ètic i estètic, o més encara, que se’l fes seu. De fet, el Lliure havia nascut d’una col·lectivitat per donar-li servei, amb un lema explícit “un teatre d’art per a tothom”; en darrer terme, si no va desaparèixer com tants altres projectes sorgits durant aquells anys és perquè aquesta sintonia es va produir des del primer moment.

Més enllà del teatre, el Lliure es proposava de donar acollida a la resta de les arts escèniques: en les dues primeres temporades s’hi produí un espectacle de dansa amb Cesc Gelabert –que establí una relació permanent amb el teatre com a companyia associada–, un recital de cançó de Maria del Mar Bonet, la col·laboració d’un grup musical d’avantguarda –el Grup Instrumental Català– i un espectacle de teatre musical (Ascenció i caiguda de la ciutat de Mahagonny).

És aquest mateix esperit el que va menar a la creació de l’Orquestra de Cambra Teatre Lliure el 1985, amb un conjunt de solistes encapçalats per Josep Pons, dedicada a la música contemporània, que avui pot presentar un balanç més que considerable de programació, discografia i reconeixements, i que dóna acollida tant a la música més rupturista com a la reelaboració de formes populars, a la vegada que explora els diversos gèneres de la música escènica.

1987/1994

La celebració dels 10 primers anys de vida del Teatre Lliure va conduir a un seguit de reflexions al voltant de la forma jurídica i organitzativa que havia de tenir la institució per continuar creixent, i també al voltant de la necessitat d’un nou espai, un cop comprovat que el teatre de Gràcia quedava petit pel que fa als aforaments i limitat pel que fa a la seva tecnologia escènica.

Es va decidir, doncs, de passar de la fórmula cooperativa a la fundació privada. Aquesta nova entitat jurídica havia de convertir-se en una eina molt més adient a l’establiment d’un seguit de convenis estables amb les administracions locals, autonòmiques i estatals que asseguressin el sosteniment regular del teatre i la seva activitat. Nova entitat jurídica i nova seu per al Teatre Lliure van ser dues empreses que es van iniciar en paral·lel per un equip gestor liderat per Fabià Puigserver, i format per Josep Montanyès, Carlota Soldevila, Lluís Pasqual, l’arquitecte Manuel Núñez, l’advocat Josep Maria Socias Humbert i Guillem-Jordi Graells.

El mes de febrer de 1988 ja es disposava del nou instrument legal: la Fundació Teatre Lliure-Teatre Públic de Barcelona, presidida per Antoni Dalmau, i un projecte arquitectònic per la nova seu del teatre, basat en la remodelació de l’antiga plaça de toros de les Arenes; una memòria, que detallava les característiques del projecte per al nou espai, manifest artístic i una prefiguració prou detallada del funcionament previst.

El contingut del projecte es fonamentava en uns elements que eren alhora ampliació de les tasques que s’havien anat fent des del 1976 i noves activitats que les característiques de la nova seu havia de permetre: produccions pròpies, coproducions, dramatúrgia nacional catalana, teatre jove, ampliació de les produccions de música i dansa, activitats pedagògiques, activitats paral·leles, documentació, publicacions, distribució i atenció al públic i als professionals.

Començà llavors una roda d’entrevistes amb les diferents administracions per tal d’invitar-les a formar part del patronat de la nova fundació i fer conèixer el projecte de la nova seu. Les entrevistes fructificaren el 1989 amb la incorporació de la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Barcelona, l’Ajuntament de Girona i la Diputació de Barcelona al patronat de la Fundació. Aquell any també es va decidir que la Fundació assumís la gestió de tota l’activitat del Teatre Lliure. El prestigi internacional de l’entitat es consolidà amb la participació en la fundació de la Unió de Teatres d’Europa.

El primer projecte, basat en la remodelació de les Arenes fou desestimat en projectar-se en aquell espai l’ampliació de la Fira de Barcelona. Davant d’aquestes circumstàncies l’Ajuntament de Barcelona va oferir el Palau d’Agricultura com a futura seu del teatre. El 24 d’octubre de 1990 l’Ajuntament va fer el lliurament de les claus de l’edifici en un acte públic que va comptar amb la presència de gairebé tots els membres del patronat i moltes altres persones vinculades al teatre.

L’abril del 1991 es va presentar l’avantprojecte arquitectònic amb una maqueta d’enormes proporcions, que transformava l’antic Palau de l’Agricultura en teatre. Aquest va ser el darrer acte públic al qual va poder assistir Fabià Puigserver, que va morir el 31 de juliol de 1991. La seva desaparició va trasbalsar tota la família del Lliure i, més enllà encara, tot el món teatral català, del qual era una de les figures més destacades. En aquestes circumstàncies la realització del seu somni, una nova seu per al Teatre Lliure, va esdevenir no només una fita en el creixement de la institució, sinó el millor dels homenatges que es podien fer a qui va dedicar-hi tantes energies i il·lusions.

En aquest sentit la definitiva incorporació del Ministeri de Cultura al patronat de la Fundació Teatre Lliure-Teatre Públic de Barcelona, i el seu compromís de fer viable el projecte de nova seu, van significar una empenta molt important per al nou projecte. Desaparegut Fabià Puigserver, Lluís Pasqual es convertí per espai d’una temporada en el director artístic del teatre, amb Guillem-Jordi Graells i Josep Montanyès d’adjunts a la direcció. L’any 1992 fou nomenat director del teatre Lluís Homar, per un període de tres anys.

1995/2001

El 23 de gener de 1995 se signà el conveni de rehabilitació en el mateix Palau de l’Agricultura per part del Ministeri d’Obres Públiques,Transports i Medi Ambient; el Ministeri de Cultura; el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya; la Diputació de Barcelona; l’Ajuntament de Barcelona i la Fundació Teatre Lliure-Teatre Públic de Barcelona. El dia 1 de desembre del mateix any, en celebració del dinovè aniversari, es posava la primera pedra, en un acte públic que aplegava el món teatral català i les administracions implicades en el projecte.

El Teatre Lliure reafirmava un cop més la seva singularitat en el panorama de les institucions culturals catalanes, en ser un dels rars exemples on són representades el conjunt de les administracions públiques, per bé que en una entitat gestionada per una fundació privada. Durant l’any 1995 també es van escaure dos fets que cal esmentar: l’exposició Fabià Puigserver Scénographe¸ al Centre Georges Pompidou de París i la celebració del desè aniversari de l’Orquestra de Cambra Teatre Lliure. També s’aprovà la renovació de l’encàrrec de direcció, per un període de tres anys més, a Lluís Homar (1995-1998).

El 1997 Lluís Pasqual va ser nomenat Comisionat per al Projecte de la Ciutat del Teatre, una idea impulsada per l’Ajuntament de Barcelona per tal de donar un sentit global al conjunt d’equipaments teatrals de la muntanya de Montjuïc.

Les obres del Palau de l’Agricultura previstes i pressupostades per a tres anys s’iniciaren el 1996 i es van allargar gairebé sis. L’execució va esdevenir llarga i complicada per diversos motius: d’entrada es tractava d’un projecte sense, pràcticament, antecedents, d’una gran complexitat tècnica, d’altra banda les administracions conveniades no sempre van complir amb les seves aportacions segons el calendari pactat, i a tot això cal afegir la crisi d’una de les empreses constructores adjudicatàries. Malgrat tot, l’entusiasme i l’empenta de l’equip de gestió del projecte, encapçalat per Josep Montanyès, va aconseguir de portar la nau a bon port.

Pel que fa a la direcció del Teatre Lliure, en acabar el segon mandat d’en Lluís Homar, Guillem-Jordi Graells i Lluís Pasqual compartiren la direcció fins l’any 2000. Posteriorment Josep Montanyès va assumir la direcció amb l’encàrrec d’inaugurar els nous equipaments. La primavera de l’any 2001 s’arribà a un acord sobre el contracte-programa per als cinc anys següents entre les administracions i la Fundació Teatre Lliure-Teatre Públic de Barcelona que recollia les línies generals de programació i d’activitat i, alhora, establia les aportacions anuals de l’Ajuntament de Barcelona, la Diputació de Barcelona, el Departament de Cultura de la Generalitat i el Ministeri de Cultura.

2001/2002

La remodelació del Palau de l’Agricultura comportava la creació de dues noves sales: el Teatre Fabià Puigserver amb una capacitat de gairebé 800 espectadors i l’Espai Lliure amb una capacitat d’uns 200 espectadors.

El Teatre Fabià Puigserver va ser inaugurat el 22 de novembre de 2001, amb l’estrena de l’òpera L’adéu de Lucrècia Borja. Abans de començar la funció l’Orquestra de Cambra Teatre Lliure va interpretar una fanfàrria, escrita per Carles Santos, i es va despenjar una enorme imatge de Fabià Puigserver que va cobrir tota la boca de l’escenari. Era el sentit homenatge de la família del Lliure envers l’home que havia somiat aquell nou espai.

L’Espai Lliure, la sala petita, va ser inaugurada l’1 de febrer de l’any 2002 amb 12 ballen Serrat, un espectacle de dansa a partir de cançons de Joan Manel Serrat. D’aquesta manera es posaven en marxa totes les prestacions d’uns equipaments escènics amb tecnologia d’avantguarda, però bàsicament respectuoses amb la tradició artesanal del teatre.

Durant la temporada 2001/2002 es van representar prop de 40 produccions en els tres espais que configuren l’actual Teatre Lliure, als quals hi van assistir més de 70.000 espectadors. Dos mesos després d’inaugurar-se la temprada següent, 2002/2003, Josep Montanyès, que l’havia fet possible, desapareixia de forma fulminant el 10 de novembre de 2002, tancant una etapa de la història del Teatre Lliure.

2003/2011

El 18 de març de 2003 la Fundació nomenava Àlex Rigola (Barcelona, 1969), nou director del teatre. Rigola, que havia format part de l’equip assessor de Josep Montanyès, era aleshores un director escènic de la nova generació de creador del teatre català, que s’ha consolidat al llarg d’aquesta dècada. Assistit per un equip de direcció artística del qual han format part –durant tot el seu mandat o en diversos períodes- Carlota Subirós, Salvador Sunyer, Joan Ollé, Guillem-Jordi Graells, Narcís Puig, Xavier Albertí i Víctor Molina, ha mantingut una aposta per la creació contemporània més arriscada en totes les arts escèniques, de la qual és signe la incorporació o presència de joves directors i creadors de tota mena –Roger Bernat, Jordi Prat i Coll, Dani Salgado, Carol López, Rodrigo Garcia, Pau Miró, Sergi Fäustino, Nao Albet i Marcel Borràs, Julio Manrique, Jordi Oriol, Jordi Casanovas, Albert Serra-, els encàrrecs de nous textos i la residència dramatúrgica de Lluïsa Cunillé, la creació del cicle Radicals de nous llenguatges i propostes escèniques, la programació internacional –amb noms com Thomas Ostermeier, Jan Lauwers, Javier Daulte, Robert Wilson, Peter Sellars, The Wooster Group, Robert Lepage, Jan Fabre, Eric Lacascade, Kristian Lupa, Christoph Marthaler, Anatoli Vassiliev, Romeo Castellucci, Sasha Waltz, Stefan Kaegi, Daniel Veronese, Frank Castorf, Declan Donnellan, Toneelhuis, Claudio Tolcachir, Berliner Ensemble, Heiner Goebbels -i els espectacles de creació pròpia i les coproduccions, que han mantingut la presència del Lliure en grans escenes i esdeveniments de tot el món. Una programació que, d’altra banda, ha continuat comptant amb la presència regular de dues companyies residents històriques del Lliure: Gelabert Azzopardi i Carles Santos.

En l’aspecte institucional cal destacar l’aprovació dels successius contractes-programa que han anat consolidant el gran repte pendent del finançament de les activitats amb les aportacions de les diverses administracions i, de manera molt especial, el projecte de rehabilitació del Lliure de Gràcia –en l’edifici que la Cooperativa La Lleialtat cedí generosament a la Fundació-, que va haver de ser tancat, per raons de seguretat, a l’inici de la direcció de Rigola, i que reobre les portes amb una profunda remodelació i adequació tècnica el setembre de 2010.

La temporada 2010/2011 es va tancar el mandat d’Àlex Rigola al capdavant del teatre, després de vuit anys de gestió, assolint les millors xifres d’assistència de la història del Lliure fins a aquell moment, tant pel que fa a l’ocupació com al nombre d’espectadors.

2011/2018

De la temporada 2011/12 a la 2018/19 el teatre va ser dirigit per Lluís Pasqual, un dels fundadors del Teatre Lliure. A banda de destacar per una programació internacional especialment abocada a l’escola italiana, amb noms com Toni Servillo, l’obra d’Eduardo de Filippo o el descobriment de Stefano Massini -però també amb la presència puntual de Patrice Chéreau o de Tom Stoppard-, es va donar lloc a iniciatives artístiques d’altre signe, com és el cas del Festival NEO, el cicle El Lliure dels nens, la creació de La Kompanyia Lliure.

També es va possibilitar l’emergència de creadors com Pau Carrió, Juan Carlos Martel Bayod, Pol López, Marc Artigau, Marilia Samper, Jordi Casanovas, Alícia Gorina, Blaï Mateu o l’Agrupación Señor Serrano, i es va fer pont amb l’escena de l’Estat espanyol, incorporant a la programació companyies de renom com Atalaya Teatro, o figures com Alberto San Juan, Miguel del Arco o Pablo Messiez.

Aquest període de dos mandats va estar marcat també per la crisi econòmica, a la qual es va fer front obrint el teatre a companyies joves amb iniciatives com el projecte Aixopluc i recuperant per als espectadors, també a propòsit de la celebració dels 40 anys de la fundació del Teatre Lliure, muntatges històrics com Les noces de Fígaro de Beaumarchais, o altres autors clàssics com Salvador Espriu, Carlo Goldoni, Lope de Vega, Calderón, Shakespeare, Racine o els tràgics grecs.

Durant aquest període es van tornar a assolir les millors xifres d’assistència de la història del Lliure, superant les de l'etapa anterior, tant pel que fa a l’ocupació com al nombre d’espectadors.

Després de la dimissió de Lluís Pasqual el setembre de 2018, el Patronat de la Fundació va iniciar un procés públic per escollir la nova direcció, que es va tancar el gener del 2019 amb el nomenament de Juan Carlos Martel Bayod (Barcelona, 1976) l’1 de febrer del 2019.