“Ens hem d’agenollar davant de l’evidència: l’adaptació que ha fet Àlex Rigola del conte de Roberto Bolaño El policía de las ratas és una cosa sublim, delicada, deliciosa, ideològica, potser el seu millor muntatge des de Rock’n’roll. Un espectacle fruit de l’interès del director per l’autor xilè de Blanes, que va començar com una lectura a la Schaubühne de Berlín per acabar en una peça de cambra, una obra que tots els amants del teatre haurien de veure. (···) Entre 2666 i aquest Bolaño, a més, el director ha evolucionat estèticament: de l’extroversió a la introversió. I El policía de las ratas té més a veure amb l’últim acte del Macbeth que va fer l’any passat al TNC que amb el 2666 del Lliure de fa sis anys. I no cal dir que és molt millor el Bolaño d’ara que el Shakespeare del 2012. És com si Rigola hagués buscat el seu amulet per trobar -se ell mateix, dins aquest planeta de contenció extrema, terres blancs i sang que ens havia desconcertat. Rigola serà per a Bolaño el que Chéreau va ser per a Koltès. Una unió estel·lar.”
Andreu Gomila, (Time Out)

---

"La construcció de l'atmosfera, la instal·lació en la veritat de la paraula, la forma d'aconseguir (establint els ritmes, els silencis, els tons) que l'espectacle vagi més enllà d'una simple lectura dramatitzada és un treball artístic molt difícil, que em mereix un enorme respecte. I part d'aquest treball consisteix en saber apartar allò superflu, en tenir la humilitat de ser sobri i renunciar a allò que jo en dic "posar la firma". A posar, per dir-ho en una frase, el treball dramatúrgic i actoral al servei de l'escriptura de Bolaño. Una dramatúrgia molt subtil, gairebé invisible; una partitura molt ben modulada, amb dues veus superlatives. Joan Carreras, que aquí em torna a fer pensar en el primer Nicholas Cage, és el melancònic i obsessiu Pepe el Tira. I Andreu Benito és una veu omniscient (la veu de Bolaño, potser) que presenta, acota, complementa allò que diu el policia, i és també tots els altres: el forense, el comissari, el vell mestre, l'aasassí que ronda per les clavegueres mortes, la mare del nadó rata, la rata reina. D'El policía de las ratas recordaré la cadència de les paraules, acompasades al degoteig de la sang, i la mescla de fluidesa i densitat del relat (només dura 55 minuts, però s'expandeix en el record, com una pel·ílcula completa), i un instant de suprema i inesperada poesia: el passatge, gairebé de western, en què Pepe es troba un ratolí blanc, nascut en un laboratori, que ha vist la lluna llambrant sobre el riu,"
Marcos Ordóñez (El País)

---

“El policía de las ratas que ha fet Àlex Rigola a partir del conte de Bolaño és una obra immensa dins el contenidor d’una peça de cambra. (···) Un muntatge que és com un quartet de Schubert, com La nit just abans dels boscos‘ que ara tant d’èxit té a l’off del Romea, com un poema solt de Yeats (‘An irish airman forsees his death’), Foix (‘Sol i de dol’) o Borges (’1964′). (···) Tenim la complicitat de dos actors que també saben com dir Bolaño, que et segresten amb la veu, només la veu. Cosa que només sap fer un grandíssim actor, com és el cas de Joan Carreras i Andreu Benito. Asseguts durant mitja funció. No els cal res més que modular la veu per aglapir-te. I explicar la història de Pepe el Tira, una rata policia que descobreix que les rates també maten rates. I que l’art està condemnat a la marginació, i que només pot aspirar a la condescendència. Dos conceptes que serveixen, ells sols, per explicar què ens va llegar l’obra de Bolaño. Brillant.”

Andreu Gomila (Time Out)

---

"Joan Carreras i Andreu Benito, que posa veu a diferents personatges, ens expliquen el conte des d'una profunda veritat, des d'una colpidora emoció. Això significa un acurat i delicat tractament de la manera de dir, de les inflexions de la veu, dels silencis i, en definitiva, de la creació d’aquest món ignot de les rates que porta a l'espectador fins a les clavegueres sense cap altre estímul que el magnetisme dels dos intèrprets, magnífics. Deliciós espectacle."
Santi Fondevila (Time Out)

---

“Aquest és un muntatge sobri i aparentment senzill que pot semblar una lectura dramatitzada. Alguns comentaris a la sortida del Teatro alle Tese de l’Arsenale venecià apuntaven cap a aquesta direcció. I és que l’autèntic protagonista és el text, i la feinada de Rigola, en aquest cas, ha estat aconseguir que els actors ens condueixin pels seus revolts i inflexions amb la modulació dels tons i la contenció de les intencions, sense accessoris gestuals ni de moviment, amb la interiorització d’unes paraules que van més enllà del thriller; un treball que requereix una gran concentració i que queda lluny de la lectura, i l’objectiu del qual és fer que el missatge quedi ben clar: la cultura oficial està avesada a l’entreteniment i defuig l’excel·lència; les xifres, en forma d’índexs d’ocupació, són les que manen; l’art per l’art, els nous llenguatges, l’experimentació, ja no tenen cabuda.”
Begoña Barrena (El País)

---

"Rigola s’ha concentrat en el conte i no ha volgut sortir de quadre. Rarament, Carreras i Andreu Benito (el seu antagònic, que l’escolta i remata les altres veus del conte) s’aixequen de la  cadira. No cal, tampoc. Amb la veu i el micròfon despleguen matisos i illustren unes clavagueres perilloses. Quan Carreras parla de l’art de Josefina ho fa amb la paraula algo, un mot que converteix el cop de veu en un volum quasi tangible. Magistral."
Jordi Bordes (El Punt Avui)

---

"Joan Carreras, amb una naturalitat exquisida desenvolupa un relat que de mica en mica respira la determinació per afrontar els riscos de la investigació endegada pel seu personatge. Andreu Benito, per la seva banda, s’instal·la en una figura policíaca esplèndida, en un excel·lentíssim paper del qual ha bandejat una antiga cantarella que podia fer massa semblants algunes actuacions passades. Del tot convincents tots dos i perfectes amb la manipulació dels micros –gran idea del director– quan, privats de les caracteritzacions antropomòrfiques d’Art Spiegelman, l’il·lustre comiquer, han de trametre confidències amb les quals retardar la confessió de la seva identitat (que l’espectador endevina des del començament)."
Joan-Anton Benach (La Vanguardia)

---

"El policía de las ratas –que arribarà al Teatre Lliure la propera temporada– és una faula en clau de thriller metafòric que narra el cas d'un policia obsessionat per resoldre els assassinats d'un psicòpata. Escena del crim: les clavegueres abandonades d'un sistema de clavegueres laberíntic. Perfil de l'assassí: una rata que mata rates. Perfil del policia: una rata solitària que va més enllà del deure i el protocol en la resolució del misteri. En un primer moment el text podria tenir connotacions orwellianes -encara que el seu referent directe sigui un relat de Kafka-, però les intencions de Bolaño només toquen tangencialment la crítica social col·lectiva. Al centre del discurs hi ha la llibertat de l'individu (l'artista, el creador) enfront de la comunitat (el públic) i les responsabilitats i perills que comporta assumir aquesta individualitat. Un impuls que pot no conèixer límits. Una curiositat insaciable que pot xocar amb els codis ètics o morals de la societat. La possibilitat d'un Hannibal Lecter com un esteta radical."
Juan Carlos Olivares (Ara)