“Jo no sé com s’ha d’organitzar això, però els moviments feministes de Catalunya, d’Espanya i del món, s’haurien de posar d’acord per contribuir a fer de Clara Segura l’ambaixadora extraordinària de les seves causes, amb l’obligació de visitar prioritàriament aquells indrets que diuen que honoren la dona, esposa i mare de família, com la Reina de la Llar. Armada amb el Conillet que ha escrit Marta Galán i que ha adaptat i dirigit MarcMartínez, l’actriu podria estovar de valent els nombrosos col∙lectius que es diuen partidaris de l’alliberament de la dona, no s’adonen de com després d’esllomar-se 17 hores cada dia amb les obligacions domèstiques i maternals,a aquesta dona alliberada li queden 14 minuts d’oci per gaudir de la vida. (···) Cal subratllar, però, que Conillet és molt més que això. Conillet és una protesta, un clam, un esgarip violent, carregat amb el que fa més mal als pusil∙lànimes i als reaccionaris: l’alegria de viure, la plena satisfacció dels plaers– del sexual per sobre de tot–, el goig de parir, la felicitat assolida quan alimentes la teva criatura, “com una ofrena”, diu el personatge, com un donar-se una mateixa, feliç... A Conillet no hi la veu d’una ploramiques, sinó la d’una revoltada que clama per capgirar molts hàbits abans de retrobar una realitat que s’assembli una mica a la tranquil∙la complaença amb les coses bones del món. (···) L’actriu, voluptuosament enèrgica, no fa cas de les contradiccions possibles del seu personatge. A Clara Segura se li enganxa un registre entre còmic i sarcàstic. M’ha semblat que hi havia un riure rabiüt al final de moltes frases. El senyal d’una alegria desconcertant, provocadora. És el to que han convingut ella i Marc Martínez, que l’ha dirigida amb un encert que només pot ser fruit d’una complicitat absoluta. (···) Clara Segura hauria fet el mateix monòleg en clau de comèdia, de drama, potser de tragèdia, i com ja sabem, sempre li hauria sortit bé. Avui Conillet és una mica de tot i, simplement, el testimoni d’una impressionant, meravellosa voracitat vital. No us el perdeu!“
Joan-Anton Benach (La Vanguardia)

---

“Conillet. Ella és Clara Segura. I casa seva, el carrer, l’escola són l’escenari del Teatre Lliure. Tot podria haver continuat durant segles. La feina, els nens, la casa, les presses, córrer amb la llengua fora, exhaurida i feliç. Voldria descansar, “desaparèixer i descansar”. Però continua. Podria haver continuat durant segles. Però arriba la carta. Detonant. Percussor. I la bomba de rellotgeria esclata. Esclata la mare, la treballadora, l’amant. Era una lluitadora, però, ara, es converteix en un soldat. Un soldat furiós. Contra el món. Contra la irracionalitat del món. Contra tots els poders que esclafen la vida i sabotegen l’aspiració, profundament humana, a la felicitat. I apareix la ràbia. No la indignació, la ràbia. La bomba esclata. Ens esclata a la cara. L’actriu, el soldat, la cantant de rap o hip-hop, la ràbia. El gest que diu prou. (···) Marc Martínez ha adaptat el text de Marta Galán Sala, i ha dirigit amb amor, passió i intel·ligència Clara Segura. N’ha mesurat el gestos, ordenat els moviments, dosificat els ritmes. I l’actriu, una bèstia teatral com n’hi ha poques, ho devora tot, tot ho mastega, s’ho passa pel cos i ens ho retorna, escopit, en una hora i mitja brutal, intensa, tendra i salvatge, irònica i dramàtica, feliç i desolada. Poques, com Clara Segura, serien capaces d’aixecar un text tan descomunal com aquest. (···) Quantes, com ella, serien capaces de transformar tota la intensitat de la vida en un gest, en un crit (“Doneu-me tribu!”), que quedarà flotant al Lliure durant molts anys. Correu-hi, abans que s’acabin les entrades. Teniu temps fins al 6 de desembre. No us en penedireu. No us ho podeu perdre. Parla de vosaltres.”
Xavier Antich (Ara)

---

“Clara Segura debuta amb èxit, amb un monòleg no gens fàcil. Marta Galán refugia la dona lluitadora, i amb uns principis més aviat antisocials, en un cau, en una conillera. L'obra és divertida i ambiciosa. Còmica quan desplega les mil i una accions d'una dona soferta que concilia la vida laboral amb la familiar. Compromesa quan reflexiona sobre la dinàmica de la societat.  (···) Amb un discurs aparentment quotidià, Galán s'atreveix a fer grans plantejaments de la vida. Arracona l'opinió de l'espectador i cola una mirada amb polsim de veritat i quilos de maquinació. Però ho fa, i aquest és l'encert, per revelar que aquesta és la manera d'actuar de la societat, dels convencionalismes i els codis que no s'aturen a relativitzar. (···) Ningú voldria tenir de mare aquesta conilla; ni de pare aquest forat inquiet i buit, que amb prou feines és refugi. Ara, tothom combrega amb les llenties i amb la sensació que la vida s'escola per les clavegueres. Segura interpreta un rot sonor, divertit i provocador que l'audiència aplaudeix. Excel·lent.”
Jordi Bordes (El Punt Avui)