Gira el teu dispositiu per visualitzar aquesta web.

Si veieu aquesta pantalla a l'ordinador, proveu de reduir el zoom.

Vilafranca

UN DINAR DE FESTA MAJOR
autoria i direcció JORDI CASANOVAS
Montjuïc
del 5 al 29 de novembre
Temporada 2015 - 2016

Vilafranca

intèrprets Marta Angelat / David Bagés / Manel Barceló / Lluïsa Castell / Georgina Latre / Vicky Luengo / Àurea Márquez / Marc Rius / Manuel Veiga / David Vert / Anna Ycobalzeta

escenografia Sebastià Brosa / vestuari Albert Pascual / caracterització Lluís Soriano / il·luminació David Bofarull / so Damien Bazin / banda sonora Anna Roig i L’ombre de ton chien

adjunt a la direcció Israel Solà / cap tècnic David Pascual / tècnic de so Óscar Villar / tècnic de llums Bernat Jansà / ajudant de producció Júlia Simó / cap de producció Carles Manrique (Velvet Events) / gestió i distribució Elena Blanco (Magnetica Management)

coproducció Els Teatres Amics: Atrium de Viladecans, Kursaal de Manresa, L'Atlàntida de Vic, Teatre Auditori de Granollers i Teatre-Auditori Sant Cugat
amb el suport de l'Ajuntament de Vilafranca del Penedès i 2015 Vilafranca Capital Cultural Catalana
amb la col·laboració de la Generalitat de Catalunya - Departament de Cultura i la Diputació de Barcelona
 
agraïments Carme Pallerola i família, Josep “Jou” Cabré i Pere Almirall (President i Cap de Colla Castellers de Vilafranca), Ball de Panderetes de Vilafranca, Ramon Marrugat, Toni Puntí, Nau Ivanow, Ramon Simó, Cristina Clemente i Blanca Caminal

espectacle en català
durada 2h. 10' sense pausa

sobretítols en castellà i anglès el dissabte a les 21h. a partir del 14/11

programa de mà en braille disponible a la taquilla
20/11 funció accessible amb sobretítols per a persones amb discapacitat auditiva i audiodescripció per a persones amb discapacitat visual

13/11 col·loqui amb la companyia després de la funció

18/11 Àgora Lliure – UPF  a les 18h. 
Què vol dir ser o no ser català?
taula rodona amb Lluís Cabrera, Sergi Picazo, Eduardo Reyes i Eunice Romero

espectacle recomanat pel Servei Educatiu del Teatre Lliure


seguiu #vilafranca al twitter

Horaris 
de dimecres a divendres 20:30h.
dissabte 17:30h. i 21h.
diumenge 18h.
Preus 
tarifa a  
entrada general 29€
compra avançada
(abans de la data d'estrena)

26€
dimecres i dissabte a la tarda
(dies de l'espectador)

22€
NOU!
Tarifa Plana Abonats

20€
amb descompte*
(excepte els dies de l'espectador)

24,50€
NOU!
Carnet Jove i menors de 25 anys
tarifa última fila
(en determinades funcions)
15€

*Venda d’entrades amb descompte del 15% amb el carnet estudiants, jubilats, aturats, persones amb disminució, famílies nombroses i monoparentals, abonats al TNC i Mercat de les Flors, TR3SC, Biblioteques i Teatres comarcals. Per als subscriptors de La Vanguardia, el descompte només es farà efectiu a taquilla.

Vilafranca - trailer

Vilafranca - Col·loqui

La premsa ha dit 

Vilafranca està molt ben escrita i quan s’hagin ajustat alguns tempos (situacions massa explicatives, finals forçats només per tocar la fibra) i controlat algunes interpretacions, serem davant d’un drama excel·lent que connectarà com un endoll sentimental amb el públic que se senti còmode amb textos que plantegen experiències reconeixibles. Ha superat el mestre Benet i Jornet en el seu propi camp i ho fa amb un títol que per ara ja ens regala les magnífiques actuacions de Lluïsa Castell, Marta Angelat i Manel Barceló.”
Juan Carlos Olivares (El País)


“La proposta de Jordi Casanovas per tancar la seva trilogia de la identitat (catalana) és de 3 de 9 amb folre i manilles. Vilafranca aconsegueix superar les expectatives. És un treball coral, amb un repartiment d'actors que estan molt ben afinats en els seus papers que mostren una pàtina immensa de colors de la família. (···) Magnífica Ycobalzeta, (···) Marta Angelat fa un paper de la mare que commou per la seva fredor, i Manuel Barceló és un tendre pare, cordial i que només li surt una mena d'autoritarisme si parla en castellà (reminiscències de la seva època franquista). L'espai escènic és senzill fins que, a la mitja part, esclata una sorpresa, que el fa preciós, tot i mantenint la buidor. (···) Casanovas i els de la seva generació (se'ls va dir Facebook, twitter però potser convindria situar-los en els fulls d'àlbum autoadhesiu perquè la majoria furguen en la seva infància per construir els seus muntatges) no busquen experiments científics, si no projectar vida com més senzill i desinhibida possible. Sense filtres. Llarga vida a "Vilafranca", tots en som una mica.
Jordi Bordes (El Punt Avui)


“Els espectadors som uns voyeurs situats a dues bandes. (···) Hem anat a parar al 30 d'agost del 1999, Diada de Sant Fèlix, el gran dia de la Festa Major de Vilafranca. Els personatges se'ns van presentant. Els escoltem com si fossin dels nostres, com si aquella vida fos nostra. (···) El dinar avança i esclata la tragèdia, aquella que tants cops hem vist: les baralles dels germans per les herències. (···) Penso que és un dels textos més ben escrits de Casanova. (···) Un treball d'artesania literària que els intèrprets han entès perfectament i s'hi han avingut a jugar. (···) Algú l'ha comparat amb Agost. És una bona comparació que demostra que som universals amb les nostres virtuts i misèries. Ja m'agradaria, ja, veure-la dins d'una Masia catalana i envoltada de vinyes! De fet, passa en agost!
Teresa Bruna (recomana.cat)


Vilafranca ens explica un dia clau en la història d’una família amb la voluntat que la fotografia dels múltiples clars i obscurs d’aquest petit nucli humà serveixi també per explicar com som els catalans. (···) Impulsada per un grup d’actors fantàstic i molt ben dirigit, Vilafranca aconsegueix crear una tensió d’aquelles que es pot tallar amb ganivet, i alhora conté prou elements personals capaços de connectar amb l’espectador i remoure-li records i sentiments. En definitiva, una peça molt recomanable que parla una mica de tots nosaltres i que suposa un punt i a part en l’obra de Jordi Casanovas.
Josep Barbany (El 9 nou)


“La fotografia que ens ofereix Casanovas és bona, sobretot a partir del punt en què esclata el conflicte per la situació del pare. L’autor dibuixa amb encert cada un dels personatges, la seva forma de ser i la situació en què viuen ens resulta pròxima de seguida. La interpretació és molt coral però subratlla el protagonisme dels fills, especialment de Cristina, la filla major, personatge a càrrec de Lluïsa Castell, però també del seu germà (David Bagés) i de la seva germana (Àurea Márquez). Ens va agradar el gir (va trigar en arribar) que ofereix aquesta fotografia del clan familiar i la seva paleta de contrastos. Ens van sorprendre gratament, per exemple, moltes seqüències en doble o triple pla en les quals es visualitza l’ambició dels fills davant la soledat d’un pare malalt i la vitalitat d’uns joves carregats de projectes i il·lusions. Tots els actors es fan seu el paper, el defensen amb matisos i les escenes més dramàtiques commouen. Destaquem el treball de Manel Barceló, en el paper del pare. Barceló, que ha trobat l’equilibri perfecte, ens ofereix uns passatges amb la seva fill Cristina, quan era petita, (interpretada per Georgina Latre), que són una meravella.”
Mercè Boladeras (Diari de Terrassa)
“Al llarg de la representació reconeixerem la semblança amb la nostra pròpia estructura familiar, i també tot l’entramat de tensions, d’aliances i d’enemistats que es generen habitualment. Perquè a la fi, les qüestions que generen conflictes es redueixen a unes poques de fonamentals, com ara les preferències en l’estimació dels pares respecte als fills (un tema tan antic que té ressò bíblic), el repartiment de l’herència (principal font generadora de conflictes), les desigualtats econòmiques entre els fills (els triomfadors i perdedors) i la satisfacció o insatisfacció sexual de les parelles. Tot aquest mar de fons fa que, sota l’aparença de cordialitat, flueixin forts corrents de rivalitats, de frustracions i de traïcions entre els parents.”
Carme Rubio (El 9 Nou)

“Casanovas situa els espectadors en un mirador privilegiat, que ens permet veure els afanys d’una família de l’any 1999 pel forat del pany del 2015, amb tota la perspectiva que ens dóna l’atac a les torres bessones i la crisi que ha posat fi a tantes esperances materials. És aquesta talaia en què ens situem i que ens dóna una perspectiva sobre la temporalitat la que fa que al final de l’obra la platea somiqui o experimentem aquell tremolor que només ens donen els moments teatrals memorables. (···) Per aquest forat del temps veiem escolar-se la persona del patriarca, malalt d’Alzheimer, gran pare absent malgrat les seves intempestives interrupcions en una partitura coral, construïda amb diàlegs i rèpliques minucioses i precises, que ens permet entreveure a cada moment la relació de cada personatge amb tots els altres. Vilafranca tremola. Catalunya, també.
Bernat Puigtobella (Núvol


Vilafranca està destinada a convertir-se en un espectacle popular d'èxit. La fórmula és senzilla: una dramatúrgia ben escrita i una temàtica universal, la família, en la qual qualsevol espectador es pot sentir reconegut. (···) Casanovas l’encerta en la direcció d’actors, dinàmica i fermament construïda per a cadascun dels personatges que ha creat. El repartiment tan d’actors com d’actrius és encertadíssim i la comunió entre ells fa d’aquest muntatge un goig per a l’espectador. El treball coral és excel·lent. A nivell individual és especialment destacable el duel entre les magnífiques Marta Angelat i Lluïsa Castells i l’entranyable i delicada interpretació del gran Manel Barceló.
Teresa Ferré (Notes d’escena)


Vilafranca crema i esgarrapa com un bon vi. No se’n lliurarà cap espectador, de sentir-ne la cremor dins seu. Fa espurnejar perquè remou la memòria i pessiga els sentiments més tribals. Vilafranca és una obra per paladejar a través de cadascun dels seus personatges.
Andreu Sotorra (Clip de teatre)


Magistral interpretació de Manel Barceló, el patriarca de la família, la peça clau de la reunió familiar. (···) Al costat seu, una brillant Marta Angelat, una mare que es continua preocupant més pel què diran que per la felicitat dels seus. D’entre los fills, nores, cunyats etc., destaca la figura de David Vert, en un paper de perdedor que desperta una certa tendres i també un sorprenentment divertit Marc Rius, que il·lumina el retrat amb una dosi de naturalitat que fa despertar la riallada del públic. (···) Més de dues hores de durada, que passen com un sospir. Excepcional posada en escena a dues bandes amb una passarel·la central que permet viure la història gairebé des de dins. Vilafranca és sens dubte la part de la trilogia més ben construïda, en la qual la història i el ritme aconsegueixen un equilibri perfecte.”
Elisa Díez (Butaques i somnis)

Tercera part de la Trilogia sobre la identitat catalana de Jordi Casanovas, després d’Una història catalana i Pàtria. Una travessa pels nostres trets col·lectius que se centra ara en la família. Som i serem?


30 d’agost de 1999. Diada de Sant Fèlix. La Cristina ha convidat tota la família a dinar. Els pares i la germana viuen a Moja. El germà, a Vilanova. Es retroben tots, com han fet sempre per Festa Major de Vilafranca, amb les parelles i els fills. Però la malaltia del patriarca s’està agreujant i aviat s’hauran de prendre decisions. És possible que aquest sigui el seu últim dinar plegats de Festa Major. És possible que prendre decisions comporti acceptar grans renúncies. És possible que alguns dels secrets i pensaments que mai no s’han dit surtin avui entre el primer i el segon plat. Avui tot s’acaba i, potser, avui tot comença. A Vilafranca.
 
Tota trista vivència es fa menys trista convertida en ficció. Per aquest motiu ja feia anys que tenia ganes de posar aquella història sobre un escenari. Baralles, desafiaments i retirades de paraula. Enemistat entre germans. Despit i rancúnies. Pugnes per quatre miserables terrossos de vinya que acaben com no voldríem que acabessin.
Una història única i una història comuna. Tothom ho ha viscut a casa seva. Tothom ha sentit a parlar de casos semblants. Tothom explicaria un munt d’anècdotes i s’emocionaria recordant. La família és la nostra primera societat. I potser observant com es mou, pensa i sent una família catalana, podrem descobrir com realment es mou, pensa i sent tot un país. Ara, més que mai, em fa falta fer-me preguntes sobre la nostra identitat, personal, familiar, col·lectiva. I estic segur que no és pas una dèria únicament meva. Només els espectadors de teatre sabem que podem parlar amb desconeguts sense dirigir-nos una sola paraula. Deixem doncs ara que el teatre faci la seva funció. En silenci i sense gairebé ser-ne conscients, començarem a dialogar amb aquella dona de la tercera fila, amb aquell nano de la setena o amb aquell senyor de primera fila de l’amfiteatre.
Jordi Casanovas

 
Dies de funció