“Les actrius de la funció estan curiosa (i feliçment) pluriempleades. Comencem pel cor, a càrrec de Natalia Hernández i Eva Trancón. Llancen el text a l’uníson i amb una claredat encomiable. Sentint les primeres frases vaig pensar per un instant en els esquirolets de Disney, però de seguida em van atrapar en el seu conjur com les bruixes domèstiques de L’aventura de Chabrol: una referència llunyana, però així és la memòria. I després claven un sentiment difícil d’expressar a dúo: el seu autèntic patiment pel marronazo que s’empassarà Èdip. Natalia Hernández no és només coreuta sinó també corifeu, que té més fonament. I sacerdot, que no cal dir-ho. I servent, on brilla especialment: torna ara, als peus d’Èdip, com un animaló tremolenc per l’embolic que ha fet. Com es passa de coreuta a servent, per cert? Solucions Sanzol: per sota la taula i alehop, amb el perfum de La calma mágica. I al final és Ismena però muda, com la seva germana Antígona. Eva Trancón dobla com a coreuta i Iocasta. La reina mare (mai més ben dit) té poc paper però molta tensió: l’actriu ha d’expressar, en poc temps, el que queda entre ‘això no serà res’ i el ‘deixa-ho córrer, Èdip’. (···) He deixat per al final Elena González perquè és qui em va arribar més a l’ànima. Quin dolor en el seu Tirèsies, carregada amb el pes d’aquests destins irremeiables, amb l’aire d’una endevina de poble (te la imagines bruixa i saurina i llevadora, com un personatge de Gutiérrez Aragón), i quina puresa narrativa en el rol del missatger que relata el catàrtic tancament, sense cap gest de més, amb una veu fonda, immemorial.”
Marcos Ordóñez (El País)

“En una posada en escena ascètica i eficaç, amb diàlegs molt ràpids, el director resumeix la peripècia d’Èdip en busca d’una veritat que no vol veure i que l’aniquil·larà. Juan Antonio Lumbreras encarna un Èdip de vegades insegur, Paco Déniz és un Creont ple de raons i de convicció, i Natalia Hernández, Eva Trancón i Elena González es desdoblen amb solvència en diverses comeses.
Juan Ignacio García Garzón (ABC)