“Quan Toni Servillo i els seus actors entren en acció sabem que alguna cosa extraordinària està a punt de passar. Sobretot si el material que tenen entre mans és tan bo com Le voci di dentro, una comèdia negra d’un Eduardo de Filippo pròxim a Ionesco i a Pinter. Si a això hi afegiu les dosis d’absurd injectades en l’atmosfera de la Itàlia meridional de la postguerra, els resultats, amb intèrprets napolitans en acció, no poden ser més explosius. (···) L’espectacle desborda teatralitat per tots els porus de la pell: en la dicció del text, en la mímica, en l’aspecte coral i en la creació dels personatges, entre ells un excepcional i mut oncle Nicola, que decebut amb el que l’envolta només es comunica llançant coets.”
César López Rosell (El Periódico)

---

“Els personatges estan exhaustos, carregats de pors i de sospites, amb els nervis desfets, els afectes trencats i els somnis (a l’original n’hi ha tres: el d’Alberto, el de la criada i el de la senyora Rosa) com un mirall fosc de tot allò que no es diu. De Filippo parteix d’una premissa molt pirandelliana, però no cau en la fredor intel·lectual que de vegades va tenallar de vegades el seu mestre. Radiografia la devastada vida moral de la postguerra italiana sense perdre mai de vista la presa de terra: tot i l’extrema negror del dibuix, Le voci di dentro es, per damunt de tot, teatre popular, que emociona, intriga i diverteix.  (···)  Toni Servillo ha presentat una versió alleugerida (···) més farsesca a la primera part i més desolada a la segona, i passa d’un to a un altre una mica abruptament. (···) Com a actor és un fora de sèrie, però per al meu gust està extraordinari quan el seu frenesí porta a la constatació de l’error i a l’aflicció per tota la porqueria emergent. (···) La companyia dels Teatri Uniti és igualment sensacional. Ha estat un plaer descobrir, en el seu debut actoral, Peppe Servillo, el germà de Toni, que interpreta Carlo, el germà d’Alberto, amb una temible i taciturna malignitat.”
Marcos Ordóñez (El País)

---

“L’actor i director Toni Servillo presenta Le voci di dentro als espectadors actuals perquè riguin tant com vulguin, però amb una certa inquietud. (···) Excelsament interpretada, la nova proposta programada al Temporada Alta procura una gran felicitat teatral. Servillo és ara un dels grans actors europeus, però la resta de la companyia és a l’altura amb la seva manera de dir el text, amb cada gest, amb el domini del tempo… (···) Alberto i el seu germà Carlo (Peppe Servillo, germà de Toni) tenen un negoci ruïnós amb el qual lloguen cadires per a actes socials. N’hi ha per llogar-hi cadires, però amb un altre sentit de l’expressió: per veure i, si fos possible, reveure aquesta funció.”
Imma Merino (El Punt Avui)

---

“L’elegància proverbial del Piccolo de Milà i l’acoloriment popular dels Teatri Uniti de Nàpols van ajuntar-se en el muntatge de la comèdia del gran Eduardo de Filippo. Dirigida i interpretada per Toni Servillo —un dels monstres de l’escena teatral i cinematogràfica més aplaudits de l’star system italià— ha passat amb una fugacitat meteòrica pel festival omplint de gom a gom el teatre Municipal. (···) El públic —conscient d’assistir a una celebració irrepetible— va dedicar una llarga ovació al director i a la quinzena d’intèrprets, un aplaudiment fervorós, esperonat per un final de l’obra especialment —maliciosament?— commovedor. (···) Feble i fràgil es mostra el vell Alberto Saporito (···) La desconfiança, els recels, les sospites i les acusacions mútues conformen la lliçó penosa que Eduardo de Filippo desenvolupa —explícitament o tàcitament— en una història al final de la qual un gran error ha posat en evidència la misèria moral de tota una societat. Un moment abans de liquidar la paràbola, els dos germans Saporito, sols a l’escenari desert, són la imatge d’una condemna col·lectiva després d’una batalla en va. I el públic es rendeix a l’actuació colossal de la parella i de tot el conjunt.”
Joan Anton Benach (La Vanguardia)