TRAVY

Oriol Pla torna a enlluernar-nos fent de còmic (el seu aclaparador solo d’obertura és “començar amb un terratrèmol”, com diria Hitchcock), i Quimet Pla ens torna una altra vegada la humanitat que va revelar a Dissabte, diumenge i dilluns, de De Filippo., però jo no coneixia la mare ni la filla. I he descobert la força de totes dues. Travy és un regal, per trencar-se de riure i emocionar-se al minut següent.

És com si no hi hagués text, però hi ha un gran subtext. És com si no hi hagués registre de clown, però hi ha un gran xou clownesc. És com si no hi passés res, però hi passa de
tot. És com si fes riure, però pot acabar fent plorar. És com si es fes un trist cant a la vida, però hi apareix un cant alegre a la mort. És com si només fossin quatre intèrprets, però són una gran família de quatre. «És molt Pla...», diu, dubtant, en un moment donat Oriol Pla, a la vegada personatge de ficció i també actor —i des d'ara, a més, excel·lent debutant director— a la vida real. Travy és això: la suma d'una llarga trajectòria d'una nissaga teatral acostumada a trescar amb l'embranzida i els sotracs d'un tot terreny —no hi podia haver un nom millor per a la seva antiga companyia Tot Terreny— i l'esplendor d'un equilibri respectuós entre la tradició de l'origen del teatre i la contemporaneïtat escènica, amb la mirada al futur.