Gira el teu dispositiu per visualitzar aquesta web.

Si veieu aquesta pantalla a l'ordinador, proveu de reduir el zoom.

EL TEMPS QUE ESTIGUEM JUNTS

Comentaris

Afegeix un nou comentari

Plain text

  • No HTML tags allowed.
  • Les adreces de pàgines web i de correu electrònic es tornen automàticament en enllaços.
  • Les línies i paràgrafs es trenquen automàticament.
CAPTCHA
Aquesta pregunta és per provar si sou una persona i prevenir enviaments automatitzats de spam.
6 + 3 =
Solve this simple math problem and enter the result. E.g. for 1+3, enter 4.

De la temporada passada, recuperem el muntatge estrella de La Kompanyia Lliure. Un calidoscopi de vides en un plec espaciotemporal. Aquest any, el temps que estiguem junts tornarà a ser vostre.

Premis de la Crítica 2018 a l'Actriu de repartiment per a Júlia Truyol i a l'Actor de repartiment per a Quim Àvila.
Premi de la Crítica Jove - Jurat Nova Veu 2018 a l'Espectacle.

fitxa artística

intèrprets Quim Àvila, Clàudia Benito, Raquel Ferri, Eduardo Lloveras, Lluís Marquès, Maria Rodríguez, Joan Solé i Júlia Truyol

traducció al català Marc Artigau / escenografia i vestuari Elisa Sanz / il·luminació Paloma Parra / so Joan Solé
 
ajudanta de direcció Helena Escuté / ajudanta d'escenografia Eli Siles

construcció d'escenografia Tallers d'escenografia Jorba-Miró

i els equips del Teatre Lliure

producció Teatre Lliure

agraïments Lucas Condró

dades útils

espectacle en català
durada 1h. 45' sense pausa
 
26/05 col·loqui amb la companyia després de la funció ATENCIÓ CANCEL·LAT!


seguiu #ElTempsQueEstiguemJunts al twitter

programa de mà

Titol 
una mica de música
ElTempsQueEstiguemJunts
Autor 
Andreu Gomila
Cos de la crítica 

És una comèdia? És un drama? És l’enèsima versió de La omisión de la familia Coleman? Tant se val. Messiez és un poeta, brillantment traduït per Marc Artigau, que ens regala fragments memorables, monòlegs que reciten els seus personatges i que ens transporten al seu temps mental, solcat pel Não tenho medo da morte de Gilberto Gil, el For Me formidable de Charles Aznavour i Tristany i Isolda. L’argentí és, a més, un director d’escena que mou les seves peces com el millor coreògraf, que ha tret el millor suc als joves actors de La Kompanyia, que han gaudit d’una gran oportunitat de demostrar el seu talent.

Autor 
Jordi Bordes
Cos de la crítica 

Pablo Messiez debuta a Barcelona amb un treball que remet als abismes però des d'un realisme màgic que trenca amb la seva aridesa. S’hi manté l'estranyesa, però trama un muntatge doblat, que manté en contínua alerta els actors i el públic. Preciosa simfonia amb tocs vius i segones veus de presència constant que desplega el treball cap a racons insondables. (···) Si ja és suggerent veure com creixen aquests actors, encara ho és més amb aquest impuls dramatúrgic i que ho facin en conjunt. Perquè la coralitat és un dels mèrits d'aquest grup que va intercanviant els clàssics rols amb facilitat.

Autor 
Andreu Sotorra
Cos de la crítica 

La interpretació dels vuit és plena d'espontaneïtat i d'energia. I també d'expressivitat que guanya en intensitat en una sala petita com la del quadrilàter de l'Espai Lliure. La traducció catalana de Marc Artigau —l'original és de Pablo Messiez— és tan neta com fluïda, sense caure en concessions d'argot inútils (···). El temps que estiguem junts és una obra de conclusió oberta i de rerefons poètic que es presta, durant una hora i tres quarts, potser sí, a diverses interpretacions, però que tampoc no amaga —amb sorpresa final— el seu motiu clau, impactant i essencial.

Autor 
Santi Fondevila
Cos de la crítica 

El conjunt ofereix fragments de volada poètica i notable profunditat instal·lats en una mena d’existencialisme juvenil entre els quals recordo les paraules de Sarah kane sobre què és l’amor, però també alguns llocs comuns. (···) Un treball que destaca per la singularitat, l’entrega i la precisió dels intèrprets (no em puc estar de destacar Júlia Truyol) i per la imaginativa direcció.

Autor 
Martí Figueras
Cos de la crítica 

L'experiència de veure una obra de Messiez és intensa i densa. Però tot parteix d'un text que inquieta i remou en la seva lectura. Cada paraula lligada amb una altra té un sentit, cada frase encadenada amb una altra dibuixa una idea, cada paràgraf explica un concepte, i el resultat final acaba tenint l'estructura d'un poema, que, al mateix temps que ens dibuixa uns personatges més o menys definits, ens reflexiona sobre temes existencials, sense ser excessivament transcendent. (···) Els vuit intèrprets que pugen a l'escenari estan fantàstics, intensos, però treballant des de la naturalitat més absoluta, malgrat l'estranyesa de l'obra i d'algunes de les accions. (···) Tot són paranys per tal d'aprofundir en les neures de cadascun i com tracten de compartir-les amb qui està al seu costat. Perquè el temps que estan junts és un temps que ha de bascular entre l'acció i la quietud, la paraula i el silenci. I fer front de cara a la pèrdua sense esperança de recuperar res. I al final, el fill marxa i el crit de la mare (fins llavors una continguda i marcial Júlia Truyol) ressona. I doncs què ens queda? Silenci. Però a l'altra banda la paraula i la mirada vencen la distància i la pèrdua. I doncs què els queda a tots? Tan sols seguir endavant i seguir construint.

Autor 
Marcos Ordóñez
Cos de la crítica 

Valent, alta, fonda poesia a 'El temps que estiguem junts', la nova obra de Pablo Messiez. [···] Solé, que ha après a consolar-se dient: “No n’hi ha per tant. Ni la bellesa, ni el dolor, ni aquesta joia, ni aquella història, ni aquella actriu, ni aquest vi, ni aquella platja, ni aquell dia, ni aquesta pena”, i la seva veu greu em recorda la de Serge Reggiani a Remboursez. [···] Torno a veure la Raquel Ferri, un pont entre els dos mons, amb tot el dolor al rostre, amb la dolcesa commovedora de la jove Françoise Lebrun, i la trobada entre Raquel i Clàudia és el millor homenatge possible a Sarah Kane, perquè parlen i senten en la mateixa sintonia de la dramaturga. Em feia mal l’ansietat de la Clàudia, la seva necessitat d’amor absolut, contagiada per la casa i la pesantor dels seus antics habitants, però és meravellós quan Eduardo Lloveras esclata en plors quan se l’escolta recitant un fragment de Crave. [···] També batega el monòleg de l’Andrea Ros evocant la filla perduda, clamant pel retorn del desig. Més ràfegues, paraules que retornen com onades furioses. El monòleg de Joan Amargós (“Jo vaig conèixer el millor amor del món, necessito que allò que vingui ara sigui alegre, encara que sigui una mort”, i el passatge de comiat de l’Eduardo, gairebé lorquià, que enllaça amb el de l’Andrea (“I les teves mans ja no són al teu rostre ni al meu”). I el del Quim, un Treplev eternament adolescent: “Mentre jo sigui en el verd, sereu a la foscor”. No se m’acut una altra forma de parlar d’aquesta funció i d’aquestes interpretacions: intento atrapar crestes com si estigués fent un tràiler perquè la vagin a veure. En la representació que vaig veure l’altra nit hi havia moltes coses per sentir i per aplaudir.

Autor 
Imma Fernández
Cos de la crítica 

Què és millor per entendre’ns, parlar o callar?, es planteja el dramaturg, que en el seu joc d’extrems ens porta de la poètica més desoladora i íntima a unes accions extravagants, catàrtiques i divertides, passant per alguna història de fantasmes que acaben dialogant i entenent-se. [···] L’originalitat de la proposta, la lucidesa del text i l’espontaneïtat i bon ofici del repartiment sobresurten per damunt de tot.

Autor 
Jordi Bordes
Cos de la crítica 

Pablo Messiez [···] trama un muntatge doblat, que manté en contínua alerta els actors i el públic. Preciosa simfonia amb tocs vius i segones veus de presència constant, que desplega el treball cap a racons insondables. [···] La proposta sap creuar dues històries en un mateix espai, crear una trobada en una mena de temps desplaçat. I sense cap codi d'il·luminació que el faci evident. [···] Messiez sap navegar molt bé per aquests viaranys d’ambigüitat, sap compondre un peça en què ajunta trama i ordit sobreposant històries creuades. I deixant una sensació fresca, tot i la profunditat d'algunes de les seves rèpliques.

Montjuïc
Espai Lliure

dramatúrgia i direcció PABLO MESSIEZ
cia. LA KOMPANYIA LLIURE

del 16/05 al 2/06
Temporada 2018 - 2019
Calendari 
Dijous, Maig 16, 2019
20:30
Divendres, Maig 17, 2019
20:30
Dissabte, Maig 18, 2019
19:00
Diumenge, Maig 19, 2019
18:00
Dimarts, Maig 21, 2019
20:30
Dimecres, Maig 22, 2019
20:30
Dijous, Maig 23, 2019
20:30
Divendres, Maig 24, 2019
20:30
Dissabte, Maig 25, 2019
19:00
Diumenge, Maig 26, 2019
18:00
Dimarts, Maig 28, 2019
20:30
Dimecres, Maig 29, 2019
20:30
Dijous, Maig 30, 2019
20:30
Divendres, Maig 31, 2019
20:30
Dissabte, Juny 1, 2019
19:00
Diumenge, Juny 2, 2019
18:00
clip de l'espectacle
clip de l'espectacle