EL TEMPS QUE ESTIGUEM JUNTS

És una comèdia? És un drama? És l’enèsima versió de La omisión de la familia Coleman? Tant se val. Messiez és un poeta, brillantment traduït per Marc Artigau, que ens regala fragments memorables, monòlegs que reciten els seus personatges i que ens transporten al seu temps mental, solcat pel Não tenho medo da morte de Gilberto Gil, el For Me formidable de Charles Aznavour i Tristany i Isolda. L’argentí és, a més, un director d’escena que mou les seves peces com el millor coreògraf, que ha tret el millor suc als joves actors de La Kompanyia, que han gaudit d’una gran oportunitat de demostrar el seu talent.

La interpretació dels vuit és plena d'espontaneïtat i d'energia. I també d'expressivitat que guanya en intensitat en una sala petita com la del quadrilàter de l'Espai Lliure. La traducció catalana de Marc Artigau —l'original és de Pablo Messiez— és tan neta com fluïda, sense caure en concessions d'argot inútils (···). El temps que estiguem junts és una obra de conclusió oberta i de rerefons poètic que es presta, durant una hora i tres quarts, potser sí, a diverses interpretacions, però que tampoc no amaga —amb sorpresa final— el seu motiu clau, impactant i essencial.

L'experiència de veure una obra de Messiez és intensa i densa. Però tot parteix d'un text que inquieta i remou en la seva lectura. Cada paraula lligada amb una altra té un sentit, cada frase encadenada amb una altra dibuixa una idea, cada paràgraf explica un concepte, i el resultat final acaba tenint l'estructura d'un poema, que, al mateix temps que ens dibuixa uns personatges més o menys definits, ens reflexiona sobre temes existencials, sense ser excessivament transcendent. (···) Els vuit intèrprets que pugen a l'escenari estan fantàstics, intensos, però treballant des de la naturalitat més absoluta, malgrat l'estranyesa de l'obra i d'algunes de les accions. (···) Tot són paranys per tal d'aprofundir en les neures de cadascun i com tracten de compartir-les amb qui està al seu costat. Perquè el temps que estan junts és un temps que ha de bascular entre l'acció i la quietud, la paraula i el silenci. I fer front de cara a la pèrdua sense esperança de recuperar res. I al final, el fill marxa i el crit de la mare (fins llavors una continguda i marcial Júlia Truyol) ressona. I doncs què ens queda? Silenci. Però a l'altra banda la paraula i la mirada vencen la distància i la pèrdua. I doncs què els queda a tots? Tan sols seguir endavant i seguir construint.

Què és millor per entendre’ns, parlar o callar?, es planteja el dramaturg, que en el seu joc d’extrems ens porta de la poètica més desoladora i íntima a unes accions extravagants, catàrtiques i divertides, passant per alguna història de fantasmes que acaben dialogant i entenent-se. [···] L’originalitat de la proposta, la lucidesa del text i l’espontaneïtat i bon ofici del repartiment sobresurten per damunt de tot.