un temps per a cada cosa

En el moment en què escric aquestes paraules, els ciutadans d'aquestes contrades haurem acabat de passar la primera de les campanyes electorals que precediran, durant els propers vuit mesos, els quatre tipus d’eleccions que es produiran aquest any, els resultats de les quals portaran sens dubte canvis que afectaran molt essencialment les nostres vides, mentre esperem més que mai que aquests canvis siguin per millorar-les. Alguns d’aquests canvis ja s’han produït. Simplificant, podríem dir que una part del poder ja ha tornat a les mans de l’esquerra. Una esquerra amb un aire més humanista. I això és una bona notícia per a la Cultura. No hi ha dubte que, de resultes de la crisi, alguns han aprofitat per intentar anestesiar una part del cervell dels ciutadans i, per tant, una part de l’ànima i també del cos (si no, per què tants articles a la premsa, sobretot estrangera, sobre l’estrès i les conseqüències psíquiques i físiques de la crisi?). Però pel que sembla, l’esperança i fins i tot la desesperança ens proporcionen una força desconeguda per poder exigir encara, amb el nostre vot, unes condicions de vida millors per a una majoria de ciutadans. Passi el que passi, el que és segur és que durant aquests vuit mesos en què patirem el trànsit del calendari gregorià a l’electoral, hi haurà soroll, molt de soroll: a les cases, a les televisions, al carrer… Això coincidirà amb la darrera temporada del nostre mandat i amb l’inici de la següent, la primera del nou encàrrec de quatre anys que aquest equip de direcció ha rebut del Patronat de la Fundació Teatre Lliure. També una gran part d’aquesta temporada 15/16 entra ja de ple en l’any que podrem commemorar el quaranta aniversari de la fundació del Lliure. Em sembla, doncs, que en aquests moments tan sorollosos ha arribat per a nosaltres el temps del silenci que porta a la reflexió, a l’autocrítica, a fer una mirada serena al nostre passat des del 1976 i, especialment, a aquests quatre darrers anys, des de l’any 2011, quan va començar el nostre primer mandat i també allò que tots hem anomenat 'la crisi'.
Durant aquestes quatre temporades, si ho hem de resumir, podríem dir que el Lliure ha volgut, més que mai, intentar avançar-se als desitjos dels espectadors confegint una programació que dialogués amb el ciutadà i amb les seves inquietuds, encarant-lo i enfrontant-lo amb si mateix sense deixar d’acompanyar-lo i confortar-lo en aquests temps difícils. I paral·lelament, hem fet tot el possible per convertir-nos en una eina porosa i elàstica per poder caminar al mateix ritme que la societat i els seus artistes, i amb prou agilitat per canviar el pas cada vegada que calgués.
La realitat econòmica que hem viscut ens ha fet adoptar gairebé exclusivament una dinàmica de producció (qui ho havia de fer, sinó?) i el públic, igual de resistent que nosaltres, ens ha seguit i hem obtingut bons resultats artístics i d’audiència que han contribuït, a més, a apaivagar en alguns moments el malviure de molts professionals i molt diversos. Però hem arribat a un sostre: la temporada 14/15 el Lliure haurà ofert als espectadors 526 funcions. Potser és cert que sempre es pot perseverar en el mateix camí per millorar. No ho sé. El que sé és que un teatre no pot parar mai de créixer perquè s’atura. I un teatre aturat es mor. I quan parlo de créixer, no parlo de quantitat sinó de l’aprofundiment en el paper ètic i estètic que un teatre públic ha d’exercir en el teixit ciutadà i teatral de la nostra col·lectivitat. La dinàmica que hem fet servir fins ara ha estat la pròpia d’una 'economia de guerra', però això té el perill d’un edifici sense fonaments. És cert que el Lliure comença a tenir una arrel prou fonda per mantenir dreta la bastida, i així s’ha fet palès en els resultats obtinguts. Però això ha estat possible justament perquè el Lliure s’ha repensat moltes vegades com a teatre públic, i ara toca fer-ho una vegada més. Així ens ho exigim.
Durant tota la temporada vinent, volem oferir, a més de la programació i les activitats que l’acompanyen, una sèrie de fòrums de reflexió teòrica i un seguit de tallers de reflexió pràctica que constitueixin un gran intercanvi entre el Lliure i la societat en una variada representativitat dels seus components, dels quals surtin idees i vectors nous per al nostre futur pròxim que puguin redefinir el paper d’un teatre públic avui, en la nostra societat. Diu la Bíblia que hi ha “un temps per a cada cosa”. Per a nosaltres, ha arribat el moment de pensar. En col·lectiu i en futur.
Lluís Pasqual