“Tot és fred, inquietantment fred, vidriòlic I fabulós en aquest text de Harold Pinter, un dels referents del teatre universal. Pinter sempre ha estat rar, àcid, incòmode, compromès. Sempre. Des d’aquella claustrofòbia inicial dels seus primers textos, no l’ha abandonat mai aquesta sensació d’aïllament d’uns personatges sols davant d’un món hostil, amenaçats per un poder invisible. (···) Podem parlar també d’un cert humor: ironia, sarcasme. Un humor negre i incòmode, del que en lloc de somriure provoquen acidesa. En la manera de fer visibles aquesta mena de sensacions, Mario Gas és un director més que entrenat. (···) Invernadero és un Pinter genuí, d’idees negres: un terror insinuat en una clínica de repòs, que és tot el contrari del que sembla. Un centre on viu el terror, confinat en uns despatxos o en unes habitacions hospitalàries. Tot esperant la mínima esquerda per escapar-se’n. I al final se n’escapa de forma contundent i torbadora. (···) To és gèlid en aquest Pinter negre. (···) És una dada política. Una il·luminació espectral i una escenografia sense ornamentació contribueixen a aquesta fredor. Un muntatge auster de Mario Gas, excel·lent director d’actors, excel·lent director de tot.”
Javier Villán (El Mundo)

---

“Invernadero, que Mario Gas ha munta a La Abadía, transcorre, entre torrentades d’alcohol, en un kafkià “centre de repòs” de la postguerra britànica, durant una diada nadalenca marcada per un naixement i una mort. (···) Roote, el director de la misteriosa institució, és un ex coronel pompós, canallenc i embogit, que Simon Russell Beale interpretava al muntatge de Lloyd com un John Cleese diabòlic. Gonzalo de Castro em fa pensar en un encreuament, molt espanyol, entre els caps de La oficina siniestra de La Codorniz i els militars sonats de La hija del capitán de Valle. (···) Tristán Ulloa és Gibbs, la seva impenetrable mà dreta: un treball de molt de mèrit, que li deu deixar les galtes enrampades, ja que del principi al final manté un somriure ofídic que sembla enganxada amb grapes, la pura encarnació d’allò que els britànics anomenen the smiler with the knife under the cloak. (···) Jorge Usón, que ja estava fantàstic a Feelgood, broda totes les intervencions de Lush, especialment la cínica tirada que explica, amb un ritme espectacular i les arts d’un bufó shakespearià, com va enredar la mare d’un dels pacients. (···) Gibbs i Lush no queden llunys de Goldberg i McCann, els sicaris de The Birthday Party, o de Briggs i Foster, els criats de No Man’s Land. L’absurd i el sinistre s’acoblen perfectament en el cara a cara central entre Roote, Lush i Gibbs, per al meu gust l’escena culminant de la funció, que De Castro, Ulloa i Usón representen com una perversa entrada de clowns, molt ben pautada per Pinter i expertament dirigida per Gas.”
Marcos Ordoñez (El País)

---

“Què va poder induir Harold Pinter a mantenir en un calaix de l’escriptori Invernadero durant vint-i-dos anys? Alguns autors són així d’estranys; el cas és que va escriure la peça el 1958, un any abans que El muntaplats, i va esperar fins al 1980 per portar ell mateix a escena aquesta farsa negra que trena la incertesa desemparada de Kafka i la ironia descarnada de Beckett. He trobat referències que apunten que l’autor es va inspirar en la invasió soviètica d’Hongria el 1956. I és plausible, perquè, com van fer els carros de combat del Pacte de Varsòvia a Budapest, hi ha a Invernadero un restabliment brutal de l’ordre establert per acabar amb la frivolitat de la tolerància i l’estovament de l’ortodòxia disciplinària, tot i que, és clar, Pinter adoba la seva proposta amb tassetes d’humor negre, un generós raig de vidriol i refrigerants ràfegues d’absurd. (···) Un Pinter obscur i sardònic amb el vertigen d’una comèdia d’embolics conduït al ritme precís per Mario Gas, que modula molt bé una magnífica versió en què Eduardo Mendoza enfila el grotesc i el sinistre d’un text que posa en solfa els mecanismes d’una burocràcia concebuda pera preservar un ordre potser inamovible. (···) Molt afinades les interpretacions, amb un Tristán Ulloa sinuós, l’encarnació perfecta del buròcrata astut, com aquell repentinat János Kádár que els soviètics van posar al front d’Hongria, i un Gonzalo de Castro que, al paper del coronel Roote, l’encerta en la distinció gestual.”
Juan Ignacio García Garzón (ABC)