Torna la Compañía Nacional de Teatro Clásico dirigida per Helena Pimenta amb un dels textos del Segle d’Or espanyol que expliquen millor l’abús de poder. Calderón, sempre contemporani.

Drama d’honor, El alcalde de Zalamea aborda els excessos que la soldadesca provoca impunement en els ciutadans i l’obligació, per als habitants dels pobles i viles que hi ha pel camí de l’exèrcit, d’allotjar els soldats a casa seva. La Compañía Nacional de Teatro Clásico l’ha portat a escena tres vegades: el 1988 dirigida per José Luis Alonso, el 2000 en un muntatge de Sergi Belbel i el 2010, sota la direcció d’Eduardo Vasco. Vint-i-quatre intèrprets, entre actors i músics, presentaran una de les peces més representades i conegudes del teatre auri espanyol.
 
Com a obra mestra del Segle d’Or espanyol i de la dramatúrgia universal de tots els temps, El alcalde de Zalamea es resisteix a la simplificació. Cada època, cada circumstància, cada geografia hi descobreix allò que necessita. La CNTC, després de tres muntatges anteriors de la peça, proposa aquesta vegada una nova aproximació, diferent per força, amb l’afany de continuar revelant al públic allò que s’amaga rere les paraules de Calderón.
És difícil trobar un text dramàtic que contingui escenes tan emocionants i tan perfectes. Sembla una pirueta impossible el moviment de la comicitat a la tragèdia i a la inversa. Se’ns talla la respiració quan passa de l’una a l’altra, d’un conflicte al seu contrari, del dia a la nit, i busquem reprendre l’alè en els moments no tan lògics que ens permet aquesta extraordinària concepció de l’espai i del temps.
És una obra sobre l’amor perquè l’autor posa l’accent en el desamor. És una obra sobre la justícia perquè hi predomina la injustícia. També sobre l’honor com a sinònim de fama, opinió o virtut imprescindible d’un militar, de l’exèrcit d’un estat, o com a consciència i dignitat personal, allò a què té dret tot ésser humà. I, massa sovint i massa d’hora, hi fan acte de presència el deshonor, l’abús, el fingiment.
I què podem dir de l’excepcional construcció dels personatges, els que hi ha i els que arriben a Zalamea? Contradictoris, com sempre en Calderón, i grans, que superen una tamborinada que s’inicia amb els primers versos de l’obra, que proven d’aguantar-se drets per arribar al final de la seva vida teatral traslladant a l’espectador la idea que, malgrat tot, la vida continua.
Aquesta és la història d’un fracàs, de l’abús d’uns éssers humans envers uns altres, d’una batalla perduda, com ho és la vida humana mateix. Calderón sembla que ens vol llançar aquesta idea, tal com ja va fer Cervantes. I jo, en aquesta proposta que em disposo a iniciar, paraula rere paraula, vers rere vers, com van fer ells mateixos, aposto per la vida, per la ficció que ens l’explica perquè, com ells, crec en el somni de l’impossible que habita en nosaltres des de l’inici dels temps. 
Helena Pimenta