Lluís Vidal ha creat una banda sonora nova per al clàssic de Charles Chaplin a partir de temes propis i peces inspirades en el circ de Chick Corea (Space Circus), Charles Mingus (The Clown), Manel Blancafort (Polka de l’equilibrista), Igor Stravinski (Circus Polka), Egberto Gismonti (Palhaço) i del mateix Chaplin (Swing Little Girl). En aquesta sessió, podrem escoltar-la en directe acompanyant la projecció de la pel·lícula, rodada el 1928 i una de les més taquilleres de la història del cinema mut.

En Charlie és un rodamón que no té un ral i que tendeix a enamorar-se de noies inabastables. Un dia el confonen amb un lladre i, fugint de la policia, s’amaga en un circ dirigit per un personatge cruel i autoritari que maltracta els treballadors i la seva filla, la trapezista. Inesperadament, en Charlie es convertirà en l’atracció principal.

“Tota la vida seré un clown, ni més ni menys que un clown, la qual cosa em situa a molta més alçada que qualsevol polític.”
Charles Chaplin (La meva autobiografia)
 
"The Circus de Chaplin té la particularitat de situar per primera i única vegada el protagonista per antonomàsia del seu cinema, el rodamón, a l'escenari natural del pallasso: la pista de circ. I ho fa elaborant una lúcida reflexió sobre l'essència còmica del seu personatge i, en definitiva, de tota la seva obra: el rodamón de les pel·lícules de Chaplin és un personatge còmic malgrat ell mateix, un clown involuntari la comicitat del qual neix de les seves dissorts, mai d'una autoconsciència com a pallasso. (···) Però si s'ha de defensar The Circus com a una pel·lícula extraordinaria (tot i que rarament apareix en cap de les llistes de les millors pel·lícules del seu director) no és per la seva reflexió teòrica sobre la comicitat del protagonista chaplinià sinó per contenir alguns dels gags més memorables de la filmografia del seu director (que no és dir poca cosa), encara que per a això l'autor recorri a una trama bastant més simple que les que trobem en les seves obres posteriors (no és casual que The Circus sigui justament l'últim títol de l'etapa estrictament muda de l'autor). (···) El millor moment de la pel·lícula, amb el protagonista tancat per accident a la gàbia dels lleons: un prodigi de posada en escena per elaborar una de les seqüències còmiques més genials de la història del cinema. L'estructura dels plans, el muntatge i l'ús del camp-contracamp d'aquesta escena és una mostra del domini absolut del llenguatge cinematogràfic de Chaplin. Un domini que té la virtut de passar pràcticament desapercebut al servei de la comicitat de les imatges (una de les característiques comunes en els mestres del cinema clàssic)." (cinemaesencial.com)