"Si en teníem cap dubte, després de veure Seuls podem constatar que Wajdi Mouawad és un home d'una altra galàxia. (···) Si Lepage és estètica, llibertat, interpretació, Mouawad és tot això més la potència destructiva i hipnòtica de Baudelaire, la lírica de Darwix i l'experiència d'algú que ha investigat qui és, fill de la guerra i l'exili. No es tracta només de meravellar-nos, sinó d'impactar-nos, de fer-nos sortir del teatre amb els ulls esbatanats. (···) Què ha portat un home com ell, dramaturg d'èxit, escriptor en vies d'èxit, a sortir sol a escena i fer tot el que fa? Aquesta és una pregunta la resposta de la qual no deu saber ni ell. Quan saluda el públic, enmig dels bravos, Mouawad somriu, esgotat. I veiem clar, potser sí, que el que volia ser era una estrella fugaç. Un record ínfim però brillant enmig del cel."
Andreu Gomila (Time Out)

---

"Seuls, [és] un text que l’autor interpreta sol en escena. Harwan és un libanès exiliat al Quebec. Treballa en una tesi sobre Robert Lepage, vaca sagrada del teatre quebequès. Sol al seu apartament rumia sobre el seu passat i la seva identitat. Pràcticament ha oblidat l’àrab, però en el seu arxiu al portàtil busca una música d’acompanyament i selecciona una cantant que molt bé podria ser Umme Kulsum. L’ombra i l’ànima de Harwan es desprenen del seu cos i es projecten en l’espai escènic. Tenen una existència pròpia que no sempre va d’acord amb la seva consciència.  (···) L’univers de Mouawad gira i gira al voltant de la identitat, el desarrelament, la recerca de l’origen. A vegades a través d’històries horribles que mostren el pitjor de la condició humana, però sempre amb un nexe en  comú. Una llum en la foscor més absoluta. Una confiança en el gènere humà, en la seva capacitat de compassió, malgrat tot. La força d’un compromís que té un extraordinari valor en un escriptor que, quan només era un marrec, va veure com les milícies cristianes metrallaven un autobús ple de palestins als carrers del seu Beirut."
Eduard Molner (Culturas, La Vanguardia)

---

“Mouawad i nosaltres. Ara mateix, potser el dramaturg que més agrada a aquest servidor vostre, al costat de Martin McDonagh, és Wajdi Mouawad. És un autor complet, transcendent, èpic, valent, fins i tot popular gràcies a Incendis. També un novel·lista que és gairebé tan bon novel·lista com dramaturg. Si no s’ho creuen, facin un cop d’ull a Ànima (Ed. del Periscopi), un llibre de Faulkner amb la mala llet de Houllebecq. Una història truculenta, que t’enganxa i no et deixa anar… I vagin a veure Seuls al Lliure, a final de mes. On ell sol, damunt d’un escenari, ens explicarà qui és, d’on ve, per què fa el que fa. Un autor del nostre temps.”
Andreu Gomila (Brutus, Time Out)

---

“L’Odissea moderna.”
Hugges Letanneur (Les Inrockuptibles)

---

“Seuls és un solo apassionant en el qual Wajdi Mouawad combina amb subtilesa ficció, autobiografia, drama i art d’acció. (···) Un espectacle que va fer alçar el públic dels seus seients.”
Javier Vallejo (El País)

---

“Una funció fora de sèrie, que el públic, seduït, va aclamar llargament i amb raó.”
Philippe du Vignal (Théâtre du Blog)

---

“Un monòleg sobre les relacions filials, sorprenent i captivador.”
Nathalie Simon (Le Figaro)

---

“W. M., el teatre sense fronteres.”
Didier Méreuze (La Croix)

---

“W. M., nen de la guerra, exiliat sense fronteres.”
Brigitte Salino (Le Monde)

---

“Mouawad fa en filigrana alguna cosa així com una reflexió sobre el teatre, entre tendresa i dubtes. (···) Entre línies, l’autor i director, sembla que aquí somïi el silenci, o més aviat un altre llenguatge: un llenguatge que permetria comunicar sense diàleg, una mica com aquell fill que aconsegueix començar a parlar amb el seu pare quan ja està agonitzant i no li pot respondre. I que somia abandonar la xerrameca per retrobar-se amb el «color».”
Judith Sybonie (Coup de théâtre)