“Hi surten Sílvia Bel, i Mónica López, i Àurea Márquez, i una altra magnífica actriu que no coneixia, Mar Casas (···) i també Àlex Casanovas, Gonzalo Cunill, Boré Buika, Roger Casamajor, un repartiment notable que brega amb els textos Mark Ravenhill. (···) I després hi ha la gran Machi, Carmen Machi, que té una escena que val per tota la vetllada. I la Machi està superlativa, de nou, un cop més, talla l’aire, estàs desitjant que allò no s’acabi mai i alhora s’acabi per llançar-li el bravo, l’olé flamenc. (···) A l’episodi de La madre la Machi és Haley Morrison. Una dona gloriosament grollera, amb un humor negríssim, amb el cor trencat, punyent. Ferotge, la paraula és ferotge. (···) Aquestes dues dones, Harley Morrison i Carmen Machi, saben de què va la vida.”
Marcos Ordóñez (El País)

---

“Josep M. Mestres ha dirigit un retaule subversiu a partir d’una selecció de set peces d’un total de disset. (···) Bombes de consciència que el repartiment aprofita per mostrar tot el seu talent. L’autor es delecta a torturar els nostres prejudicis, amb uns intèrprets que funcionen com afilats instruments: Sílvia Bel, Mònica López, Carmen Machi, Mar Casas, Àurea Márquez, Gonzalo Cunill i Àlex Casanovas, que es reivindica com a gran actor en totes les seves últimes actuacions.”
Juan Carlos Olivares (Ara)

---

“La mirada que Ravenhill fa de la societat occidental és crua, cínica, dura. (···) En una societat en què les paraules llibertat i democràcia s’han convertit en franquícia i donen dret a atemptar contra tot allò que genera desconfiança, res és vàlid, no hi ha lloc on arrelar la bondat, la reconciliació. (···) És un molt bon treball d’interpretació. El dolor que s’imprimeix a escena fereix a platea. (···) Una proposta valenta tan radical com aconsellable.”
Jordi Bordes (El Punt Avui)

---

“Un muntatge molt ben dirigit i que, amb pocs elements, aconsegueix crear uns ambients molt contrastats. Mestres excel·leix en la fabricació d’unes atmosferes que amb una absoluta immediatesa s’han de fer convincents a l’espectador, alhora que ha assegurat en tot moment l’alt nivell de la interpretació del conjunt d’actuants. A més de les destacades interpretacions, cal subratllar la grandíssima actuació d’Àurea Márquez, la seguretat i eficàcia d’Àlex Casanovas i Mònica López, també de Gonzalo Cunill i de Roger Casamajor, i la feliç descoberta de Boré Buika. Magnífica l’escenografia de Pep Duran, simple i funcional, amb troballes magnífiques, com la de l’arbre de Nadal endolat que presideix l’estança de la peça La madre.”
Joan Anton Benach (La Vanguardia)

---

“Mestres ha triat set d’aquestes peces per a una posada en escena lluent i dinàmica (a partir de les projeccions de vídeo) que intenta alleujar l’esforç de consumir tragos tan amargs. En surt victoriós. (···) És inevitable ressaltar el recital de Carmen Machi a La madre, on llueix el seu enorme catàleg com la dona depressiva i de vida miserable que rep la notícia de la mort del seu fill a la guerra. Un gran equip en què també sobresurten Mònica López, Àurea Márquez i Roger Casamajor.”
Jose Carlos Sorribes (El Periódico)

---

“Seran pocs els espectadors que no se sentin sacsejats després d'aquest muntatge que exigeix una predisposició especial de tots els intèrprets, sobretot perquè Mark Ravenhill no pretén distreure el personal sinó burxar-lo en el seu interior, qüestionant-li tota la maqueta protectora amb què s'ha embolcallat la societat del segle xxi: la guerra preventiva contra el terrorisme desconegut.”
Andreu Sotorra (Clip de teatre)

---

“Qui s’enduu la millor part del pastís són, sens dubte, les dones: el monòleg, a penes interromputs per breus frases d’altres personatges, d’Àurea Márquez; el de Carmen Machi (que actua en català i en castellà), extraordinària, i que és capaç, només en els vint segons finals del seu parlament, de transformar totalment el seu personatge amb una impagable i muda expressió del seu rostre; els diàlegs entre Sílvia Bel i Mar Casas i també amb Gonzalo Cunill; Mònica López, en una escena gairebé sense text d’ella, tremendament impactant; Àlex Casanovas, Roger Casamajor i els nens (que alternen els dies d’actuació) Oriol Sans i Adrià Roca. Tots.”
Albert Vidal (lamentable.org)