“L’adaptació d’El caballero de Olmedo, que firma Lluís Pasqual, ha arribat al Lliure de Montjuïc amb el segell d’un veterà professor que marca el camí amb una lliçó a les noves generacions. (···) Una magnífica posada en escena. Pasqual no deixa res per lligar amb un treball mesuradíssim, d’aquells en què sembla que no passa res i tot està pensat fins a l’últim detall. La disposició dels intèrprets com un quadro flamenc resulta un perfecte recurs per al desenvolupament de la trama amorosa, en què l’honor i la gelosia abonen la tragèdia. (···) Una magnífica Rosa Maria Sardà brilla tant en el paper de l’alcavota Fabia com en el rol de mestra de cerimònies (···) Si Pasqual imparteix una lliçó amb la seva posada en escena, els sis intèrprets de la Kompanyia Lliure i els tres de la Joven Compañía Nacional de Teatro Clásico tenen un altre excel·lent mirall en el desplegament de l’actriu. (···) Del treball dels joves llueix, per sobre de tot, la brillantor de Mima Riera com a Doña Inés o la capacitat, una vegada més, i contrastada comicitat de Pol López com a Tello, criat de Don Alonso. Els dos galants salven la papereta, encara que de Javier Beltrán, Don Alonso, el cavaller d’Olmedo, podria esperarse’n més matisos emocionals en una actuació una mica monòtona. Sí que els té el vigorós Francisco Ortiz com l’ofès Don Rodrigo. Però tot el repartiment imprimeix un ritme i una entrega que acaba per convèncer l’espectador més fred.”
Jose Carlos Sorribes (El Periódico)

---

“La versió de Lluís Pasqual d’El caballero de Olmedo no té res d’ortodoxa i és poc fidel a l’imaginari que d’ella se’n desprèn. Ben segur que aquest és justament l’encert del director. (···) Molt acurats els intèrprets en la dicció i el moviment. (···) En resum, una funció molt recomanable, sobretot pels que pensin que un clàssic com aquest té massa pols a sobre.”
Santi Fondevila (Time Out)

---

"Lluís Pasqual serveix una versió vital, poètica, musical i molt depurada d'El caballero de Olmedo, amb les joves companyies del Clásico i del Lliure. Un espectacle gairebé lorquià. (···) Em va agradar moltíssim Mima Riera, perquè el rol de doña Inés té accents perillosos de nena indecisa i 'perrohortelánica'. Aquesta actriu em va semblar molt anglesa: té un fraseig col·loquial, naturalíssim i cenyit, i l'emoció a flor de pell. La química amb Beltrán és excel·lent. També està estupenda Paula Blanco com a doña Leonor, la seva germana. (···) La música és una bellesa. La polifonia del principi, orquestrada per Dani Espasa, fa posar els pèls de punta al més curtit; les veus i les guitarres flamenques de Pepe Motos i Antonio Sánchez (a les quals s'uneix la guitarra de Collet) subratllen els passatges lírics, claven els moments àlgids, i van alçant, amb tocs delicats, l'atmosfera de perill i de misteri de la segona meitat. Per altra banda, les percusions, amb cajón i pandero, afegeixen nervi i ritme a les escenes de la baralla, espectacularment muntades pel mestre d'armes Isaac Morera."
Marcos Ordóñez (El País)

---

“La Joven Compañía Nacional de Teatro Clásico i la nova Kompanyia del Lliure comuniquen, en efecte, una vivacitat fantàstica a la representació, allunyada del to reverencial que semblava reclamar de sempre un clàssic castellà. (···) Amb el llenguatge directe de la versió de Rico, amb la senzilla disposició escènica de les cadires i l’empostissat, amb els aires vigorosos d’una interpretació sense punts febles i, finalment, amb la contundència que respira l’escenografia de Paco Azorín, l’espectacle, tot just encetat, es veu envaït d’una atmosfera poètica, oscil·lant sense mai desaparèixer, encomanadissa de la tensió ambiental, propícia als esclats conflictius i, naturalment, a la tragèdia final. (···)  Amb la mort de Don Alonso –esplèndid Javier Beltrán– assistit per Tello –eficaç i polivalent Pol López– s’acaba la funció, acollida l’altra nit amb una llarga ovació, amb bravos i quasi tot el públic dempeus.”
Joan Anton Benach (La Vanguardia)

---

“La Sardà es mou amb la seva particular empatia cap al públic, fent una Fabia gens fosca, més aviat embolicatroques.També és una bonica oportunitat per a Mima Riera, que amb Javier Beltrán signen una parella d’enamorats passional i molt creïble. Però és una llàstima que el treball de Pol López repeteixi fent un Tello còmic, amb accent andalús i gallec en l’engany al pare d’Inés. Tot i divertir, és una oportunitat perduda per mostrar un López més profund. També David Verdaguer s’ha d’acontentar amb un paper massa secundari, només compensat amb la interpretació d’un tango, com a entremès.Potser no és la millor oportunitat per formar uns actors, donar-los tant curta rèplica.”
Jordi Bordes (El Punt Avui)

---

“Si tots els espectacles es pot dir que són d'autor-director, aquest encara ho és molt més. Lluís Pasqual s'ha fet seva la reinterpretació que Lope de Vega va escriure a partir de la seguidilla del romancer popular 'La flor de Olmedo' i, amb una certa impressió lorquiana, l'ha catapultat a una mirada escènica trangressora i contemporània. (···) Al voltant de tanta gent jove, Rosa Maria Sardà (l'alcavota Fabia, una mena de Celestina tradicional) s'hi troba com un peix a l'aigua. (···) Aquí, la marassa de la companyia s'encarrega, a més, de trencar el gel amb els espectadors i fer de mestra de cerimònies.”
Andreu Sotorra (Clip de teatre)

---

“Un exemple magistral de com es pot muntar Lope de Vega potenciant les seves inconfusibles qualitats expressives i saviesa dramàtica, prescindint dels finals postissos que imposava l'època. Lluís Pasqual ha ordit una posada en escena àgil i fresca, a ritme de flamenc, amb un repartiment jove i entregat, que excel·leix en els rols femenins (exquisida Mima Riera) i amb un Pol López camaleònic, divertit, espaterrant. Sobrietat absoluta en l'escenografia d'Azorín i versàtil acompanyament musical.”
Francesc Massip (recomana.cat)

---

“La versió de Lluís Pasqual que parteix de la de Paco Rico, ha conservat tot el text, tret de vuit minuts i ha afegit l'escena final. Tot es basa en el flamenc, la guitarra, el ball, en un moviment escènic molt brillant, amb una música molt ben armonitzada amb les escenes. No és tant la història de la comèdia de Lope de Vega el que més interessa. De fet, sovint no entenem del tot el desenvelopament de l'acció, però tot el conjunt constitueix un espectacle viu i brillant , potser amb tocs lorquians que fa lluïr els actors i actrius, els cantants de flamenc i els músics i on, evidentment, no és indiferent la presència de Rosa Maria Sardà com alcavota i pivot de molts moments. Brillen Mima Riera, la protagonista, el "graciós" Pol López, també Francisco Ortiz... i sobretot, les veus i guitarres de Pepe Motos i Antonio Sánchez, i també les percussions i el "cajón" que donen ritme a les escenes de la baralla. L'espectacle, de 80 minuts de durada, no és per amants del teatre clàssic espanyol, però sí que ho és per amants del teatre, modern, dinàmic i creatiu.”
María José Ragué (recomana.cat)

---

"Una versió, fresquíssima i vital, intensa i despullada, dirigida per Lluís Pasqual sobre el tall d’una espasa. (···) Pasqual torna als versos de Lope de Vega, escrits fa quatre-cents anys, quan els reis d’Espanya marcaven com a bestiar jueus imusulmans. I sonen de nou com un llamp fulminant i actual. El mateix odi, encara viu."
Xavier Antich (La Vanguardia)

---

"Una funció que comença com si es tractés d'un assaig amb roba de carrer en l'àmbit d'una penya flamenca, amb ruptures de la quarta paret i col·leguismes amb el públic, i es fa més densa i embelleix segons avança. (···) Perfecta la química entre els enamorats Inés i Alonso (Mima Riera i Javier Beltrán), impecable la celestinenca Fabia de Carmen Machi, poderós el malvat Rodrigo de Francisco Ortiz i molt graciós el Tello de Pol López, tot i el tancadíssim accent andalús que li han penjat al seu personatge."
Juan Ignacio García Garzón (Abc)

---

"Brillant, en la seva concepció escènica, como aquell sol i aquella lluna enorme i lorquiana que fa sortir projectats el dia i la nit claus en les quals es desenvolupa l'obra; però boirós en allò que veritablement ha de brillar un clàssic: el text. Així és El caballero de Olmedo que dirigeix Lluís Pasqual, un dels directors més interessants dels nostres escenaris. (···) Francisco Ortiz composa un Don Rodrigo, el malvat de la tragicomèdia, fosc i poderós, i una rendida Mima Riera transmet veritable emoció fent d'enamorada Doña Inés."
Miguel Ayanz (La Razón)

---

"Aquest text de Lope és el més bonic, el més arrelat a la llengua castellana de tots els seus. Pasqual ha fet d'aquest monument de la llengua castellana un exercici d'austeritat."
Javier Villán (El Mundo)

---

"La posada en escena, tret de les llicències musicals i un parell de discretes projeccions, és pur text i interpretació. (···) Els joves actors molt al seu lloc, sense excepció. Molt bé els protagonistes, Riera i Beltrán, i el graciós, Pol López. Espectacular Francisco Ortiz, ajudat per més que agraït paper de supermalvat."
P. J. L. Domínguez (Guía del Ocio)