“Cada cop broten (o creixen) a Madrid més teatres de barri, veritables triomfs de la voluntat, que s’alcen a base d’entusiasme i esforç comunitari. Vaig, al local del Teatro del Barrio, a Lavapiés un dissabte a les 8 del vespre. Ja hi fan cua al carrer, perquè Ruz/Bárcenas, de Jordi Casanovas, porta unes setmanes omplint. La peça és una transcripció intel·ligentment seleccionada. Durant una hora assistirem a la part cabdal del segon interrogatori a l’extresorer del PP: quan admet l’autoria dels papers, canvia d’estratègia de defensa i comença a dir digo donde dijo Diego. Una magnífica situació dramàtica: un acusat que assegura estirar la manta; un jutge que es demana si menteix ara tal com ha mentit abans. (···) Ruz/Bárcenas és un exercici cívic de teatre documental, aquest format que va estar tant de moda a l’Alemanya dels anys seixanta, o al Regne Unit (Guantanamo, Stuff Happens, The Permanent Way) de fa una dècada. (···) Pedro Casablanc és un Bárcenas arrogant, però que es presenta com a víctima.(···) Magistral Casablanc! (···)  Solo, gran còmic, ofereix aquí una lliçó de sobrietat i alerta: un home aparentment tranquil, però amb tots els sentits afinats perquè no se li escapi la presa. Afinadíssima, invisible direcció d’Alberto San Juan. Quan sortim em diu que el Teatro del Barrio neix de la ‘fam de realitat’. Y afegeix: ‘La realitat ha de ser sempre una cosa meravellosa: per terrible que sigui, es pot transformar si la coneixes’.”
Marcos Ordóñez (El País)

---

“La posada en escena és estàtica i senzilla, sense afegits que distreguin de les dades pures i dures. Pedro Casablanc i Manolo Solo interpreten austerament Bárcenas i Ruz respectivament, sense intenció d’imitar la fisonomia o característiques dels seus referents reals. Allò que importa és la translació als escenaris d’aquest cara a cara i exposar en un mitjà diferent a l’habitual la corruptela de la nostra classe política. Fins i tot en algun moment s’alça un cert enrenou a la sala, com ara quan s’anomenen els pagaments a José Luis Moreno. Amb la subsegüent amonestació del jutge, com si realment es tractés de l’Audiència Nacional, és clar. (···) Ruz-Bárcenas s’erigeix així en una curiosa reproducció escènica sense delers artístics, però sí conscienciadors. Un exemple de teatre documental que s’adapta perfectament a la nítida línia de programació del Teatro del Barrio.”
(notodo.com)

---

“La tercera producció de Teatro del Barrio, que dirigeix San Juan mateix, és un clar exemple de l’objectiu que es van plantejar quan van crear aquest espai ‘que té la voluntat de sumar-se a les marees ciutadanes’. (···) El resultat és un Manolo Solo assegut a la seva taula envoltat de papers i un Casablanc en una cadira, al seu davant, amb un micròfon. Pràcticament no es mouen, el joc dramàtic s’aconsegueix amb la contenció dels gestos, els silencis, la cadència de les respostes i les preguntes... Fins arribar a provocar el riure en l’espectador i, de vegades, fins i tot la indignació i la sorpresa.”
Esther Alvarado (El mundo)

---

“Ruz-Bárcenas –sessió única a Temporada Alta– és una proposta de Jordi Casanovas, el qual ha tingut la bona traça de reduir a seixanta minuts d’exquisit art dramàtic un interrogatori judicial de més de sis hores. (···) La direcció ha estat confiada a Alberto San Juan –observador minuciós de les maneres de demanar la informació que fa servir el magistrat i de les argúcies que usa l’acusat des que es desdiu de totes les afirmacions que va fer en l’interrogatori anterior. El director vol, a més, que els protagonistes reflecteixin les peripècies que s’esdevenen segons la naturalesa de la pregunta i de la resposta i en aquest joc –l’experiència de Pedro Casablanc i Manolo Solo es manifesta en una expressivitat tan eloqüent com continguda. Jo crec que l’espectacle es beneficia d’una interpretació de molta categoria. (···) Ruz-Bárcenas és un retall de la mateixa realitat sense ni un sol mot afegit. D’enemics no n’hi faltaran al ‘documental’.”
Joan Anton Benach (La Vanguardia)