LA NETA DEL SENYOR LINH

"És una història commovedora, un conte per ser explicat en la intimitat al qual li esqueia un escenari més pròxim que el de la Sala Puigserver i que, al meu entendre, té una posada en escena massa girada cap a la desolació i la fredor, sense lloc per al color, la calidesa i la tendresa, que sí que trobem a l’original. Homar s’esprem per imposar-se sobre el joc formal i és en el tram final sense artificis quan la funció i el mateix Homar, que assumeix tots els papers de l’auca, creixen en intensitat i assoleixen tota la commovedora força que ens conquereix."

"Durant els últims minuts de la representació de La neta del senyor Linh ahir a la nit al teatre El Canal de Salt es podria haver sentit el vol d’una mosca. Tot el públic estava en silenci, amb el cos en tensió, expectant davant un final que mig aventuraven. Es van escapar algunes llàgrimes en l’últim tram d’aquest conte lluminós, intens i dolorós sobre la vida i la supervivència, sobre l’amistat i la imaginació, amb un refugiat i un solitari vidu com a protagonistes. Com resumia a la sortida una de les espectadores, l’actriu i directora Sílvia Munt, un muntatge elegant, magnífic, que subratlla el que és bo i positiu en un món en què estem acostumats a subratllar el contrari."

"La posada en escena manifesta la sobrietat pròpia dels grans directors, amb un ús brillant de la projecció de vídeo per il·lustrar aquestes converses sobre la vida i la mort entre el senyor Linh i l’únic amic que té en un entorn gens amistós. Els efectes sonors també donen l’atmosfera justa. Però tot aquest embalatge necessita més d’un actor en plenitud per arrodonir el pack. I això és el que passa a la sala de Montjuïc, perquè Homar desgrana cada frase amb l’emoció precisa. Sempre en el to, per exemple, d’un narrador que ens porta de la mà amb enorme afecte. És una obra de petits gestos, de detalls, de pocs escarafalls, cosa que revela que també exigeix proximitat, proximitat del públic. Cert és que té el ganxo necessari per ser programada a la sala Fabià Puigserver de Montjuïc, però el seu efecte s’hauria multiplicat en el recolliment de la sala de Gràcia. De tota manera, entre Claudel, Cassiers, Homar, el senyor Linh, la seva neta i el senyor Bark aconsegueixen escurçar qualsevol distància en una peça que, si bé és una delicada joia de vol poètic, també ens interpel·la directament en aquests dies de brams xenòfobs i intolerants."

Homar és un mestre de les pauses si de l'entonació. Dels gestos precisos. Ara, amb Cassiers, ve acompanyat d'una altra paleta de matisos escènics (el joc de càmeres subtil) i la pantalla que evoca la incapacitat d'entendre ningú en un país que no pot estimar (no té olor, els noms no tenen significat, els cotxes són incessants...) però que l'observa. El passeig costant de les infermeres. L'ordre en una residència d'avis. La presència de la multitud com a amenaça, que no sap com comunicar-se. Aquest conte trist de Philippe Claudel encoratja. Reconcilia amb els homes, tot i la grisor, les pudors i la misèria que s'insinua a l'entorn del senyor Linh. ell té un àngel. I Homar el sap descriure com qui bufa polsim i visibilitza sobre d'un fil de llum, que sustenta la humanitat. Es transmet per corrent contínua. Se surt aclaparat i mig flotant d'optimisme, tot i la tristesa del quadre. La imaginació és l'últim racó que utilitza l'home per refugiar-se.