ASÍ QUE PASEN CINCO AÑOS

Atalaya fa clar i assequible l’univers surreal de García Lorca en un gran treball d’equip. Una lectura vigorosa, poètica i expressiva d’una tragèdia simbolista i surreal […] que es recolza en la labor física excepcional d’un grup d’actors destre, homogeni i ben ajustat. Val molt i molt la pena.

Aquell llargament qualificat de «teatre impossible» de Lorca ha deixat de ser-ho gràcies a muntatges intel·ligents com aquest. Una posada en escena delicada i enigmàtica, impregnada d’un alè poètic subjugador, que dilucida el pols de la peça en una successió d’escenes brillants banyades per la llum màgica de Miguel Angel Camacho. Un espai escènic suggeridor i d’una força plàstica molt bella. Dues generacions d’actors, lliurats del tot, plens de vigor expressiu.

Un muntatge excepcional. Una producció extraordinària, d’una bellesa rarament aconseguida en un escenari, en la qual tots els elements conspiren a l’uníson per aconseguir un espectacle inspirat, enlluernador [...] A la solidesa d’aquesta coproducció de nivell internacional, s’hi suma un repartiment en què els nou components ofereixen un mostrari de personatges secundaris de gran impacte, de l’aparició inicial de la parella fantasmagòrica que formen el nen i el gat morts al malson final dels jugadors de cartes.