“Èxit rotund.Teatre ple cada nit i ovacions per a Emma Vilarasau i Òscar Molina, i per a Sergi Belbel, que firma un dels seus millors treballs: precís, claríssim, sense concessions ni extravagàncies. (···) Emma Vilarasau fa una feina excepcional, amb tots els matisos imaginables. És una Winnie vital, apassionada, lluitadora, realista, lúcida, infantil, melancòlica, lírica, burleta, pallassa, furiosa, aterrida, desesperada, invicta.”
Marcos Ordóñez (El País)

---

"Si ara mateix em fessin triar la interpretació més colpidora, més impressionant enregistrada a Barcelona en l’exercici teatral 2013-2014 que aviat s’acaba, crec que no en trobaria cap altra que superés la que Emma Vilarasau acaba d’oferir-nos al Lliure de Gràcia amb Els dies feliços de Samuel Beckett. El final de la representació, amb tot el públic pràcticament dempeus aplaudint l’actuació, sens dubte, excepcional de l’actriu, era la prova concloent d’un d’aquells fenòmens de seducció abassegadora que de tant en tant es produeixen entre l’escenari i el públic. (···) Pel que fa al llenguatge del rostre de Vilarasau, extraordinàriament explícit –l’actriu, realment immensa, sap ser melancòlica, trista, tràgica, còmica, grotesca, pallassa...–,aquesta expressivitat és el cor mateix de l’espectacle. Ni Peter Brook, ni Sanchis Sinisterra amb l’estimada i esplèndida Rosa Novell, ni al seu dia Carme Sansa..., van fer res semblant."
Joan-Anton Benach (La Vanguardia)

---

“Sergi Belbel és un director que té molt en compte els espectadors i utilitza tots els elements d’una funció amb un propòsit clar i punyent: arribar a la platea. Així, l’espai escènic (Max Glaenzel) evoca una runa que podria ser la de Síria ara mateix. La il·luminació (Kiko Planas) juga amb la retina de l’espectador, amb els ulls fixats a la cara de l’actriu. I l’espai sonor (Jordi Bonet) és la remor de no sabem què, però omple l’atmosfera. Els dies feliços és un repte per a qualsevol actriu. Emma Vilarasau deixa que flueixi un personatge diríem que aliè a ella. Una mena de tendra pallassa que juga com un nen que no busca explicacions impossibles. Ara i aquí. I algun motiu perquè aquest sigui un dia feliç. Un somriure gelat.”
Santi Fondevila (Ara)

---

"Imponent Vilarasau. Emma Vilarasau, aclamada pel públic dempeus, exhibeix tota la seva gamma de recursos interpretatius en un rol que exigeix un enorme desplegament psicològic i gestual per servir les emocions i l’expressivitat que requereix la recreació de la per ella mateix denominada «partitura de la soledat» (···) El de Vilarasau és un exercici dramatúrgic d’una intensitat i exigència inusuals. La minuciosa direcció de Sergi Belbel és un dels elements en què se sustenta l’èxit de l’espectacle. (··· )El llenguatge, els gestos, les ganyotes i els silencis estan escrupolosament mesurats, però sense perdre l’espontaneïtat. L’actual versió d’aquesta tragèdia fa més visible la capacitat de resignació de l’ésser humà, la seva adaptació a les condicions més adverses i la seva esperança en l’amor.”
César López Rosell (El Periódico)

---

“Els dies feliços de Sergi Belbel, Emma Vilarasau i Òscar Molina és la confirmació que des de Catalunya s'ha fet molt per restituir a l'obra de Beckett la seva veritable identitat: la rehabilitació de la figura del clown. Beckett va empènyer l'August com a últim representant d'una humanitat estupefacta, assetjada per un món postapocalíptic. (···) Un altre encert d'aquest muntatge és la relació que estableix amb la literatura distòpica que, com reconeix el programa de mà, és una opció dramàtica inusual. (···) Un espectacle que destaca més pel conjunt dels seus elements (director, actriu, actor, escenògraf, il·luminador) que per la brillantor determinant de les individualitats. La Vilarasau està molt bé, però no més que Rosa Novell o Carme Sansa, antecessores en el paper de la soterrada Winnie.”
Juan Carlos Olivares (Time Out)

---

“Nit d’estrena exultant al Lliure de Gràcia. Emma Vilarasau, una gran solista, va rebre una gran ovació emocionada, abraçada al seu Willie (Òscar Molina), que (···) es va aixecar de terra per saludar després de reptar per les roques durant tota la funció. En sortir del teatre, alguns recordaven altres Winnies, la de Rosa Novell o la de Sílvia Sabaté, la de la dona de Peter Brook… Cadascú té la seva Winnie. Des d’avui en tenim una altra, ben memorable.”
Bernat Puigtobella (Núvol)

---

“La magnètica interpretació de Vilarasau es veu reforçada per la impecable il·luminació de Kiko Planas i l’encertat espai sonor de Jordi Bonet. Sergi Belbel ha bastit un muntatge precís i delicat que aconsegueix transmetre plenament l’essència del text de Beckett. En definitiva, aneu  al Teatre Lliure i deixeu-vos seduir per la Winnie de La Vilarasau.”
Aída Pallarès (Núvol)