“El conjunt actoral crea una Hedda Gabler compacta, en un espectacle de gairebé dues hores, però impossible de desconnectar per part dels espectadors, que es posa al dia amb els mòbils, els SMS's en una pantalla, la banda sonora, la projecció dels crèdits per no deixar de banda la influència cinematogràfica i fins i tot amb ressonàncies del boom de novel·la negra que ha arribat recentment dels països nòrdics —qui li ho havia de dir al mateix autor—, però sempre resseguint el fil d'una arquitectura teatral que Henrik Ibsen va deixar ja tan rodona al segle XIX que ni el tret final de Hedda Gabler del segle XXI i el grafit de sang als vidres aconsegueixen desmuntar. (···) El probable exhauriment de localitats d'aquesta Hedda Gabler recomanaria començar a pensar en una reposició més endavant, a Gràcia o fins i tot pujant a Montjuïc.”
Andreu Sotorra (Clip de teatre)

“La revisada visió del personatge i del drama, situant-lo en un àmbit actual diferent del d’Ibsen, sembla feta a mida d’una desinhibida Laia Marull, que s’entrega sense reserves al seu rol.”
César López Rosell (El Periódico)

”[Laia Marull] ha dit que Hedda té quelcom de sonada i és ben cert que tal com se’ns presenta és carn de consulta psiquiàtrica o psicològica sense restar-li, però, credibilitat. La calidesa de la posada en escena, el to col·loquial de les relacions entre els personatges amagant els petits drames de cadascun.”
Santi Fondevila (Time Out)

“David Selvas sembla abordar la seva posada en escena a partir de la d’Ostermeier. Un espai escènic equivalent –diàfan, funcional i amb finestrals que donen a un paisatge molt casa enmig del bosc de Mies van de Rohe–, encara que menys acabat perquè aquí els Tesman encara s’hi estan instal·lant, acull aquest drama intens amb naturalitat i bon ritme. (···) Un muntatge que comença molt bé i que guanya, a més, amb la incorporació de personatges i l’acumulació d’esdeveniments.”
Begoña Barrena (El País)