Gira el teu dispositiu per visualitzar aquesta web.

Si veieu aquesta pantalla a l'ordinador, proveu de reduir el zoom.

Quitt. Els irresponsables són en vies d'extinció

de PETER HANDKE direcció LLUÍS PASQUAL
Montjuïc
del 26 de gener al 26 de febrer
Temporada 2011 - 2012

Quitt. Els irresponsables són en vies d'extinció

intèrprets
Andreu Benito Bertolt Koerber-Kent / Jordi Boixaderas Hans / Jordi Bosch Karl-Heinz Lutz / Eduard Fernández Herman Quitt / Míriam Iscla senyora Quitt / Lluís Marco Harald von Wullnow / Marta Marco Paula Tax / Boris Ruiz Franz Kilb

traducció de l'alemany Feliu Formosa / escenografia Paco Azorín / vestuari Isidre Prunés / il·luminació Xavier Clot (a.a.i.) / caracterització Mariona Trias i Lluís Soriano / música Josep Maria Arrizabalaga / música original blues Ricard Gili / / so Igor Pinto / coreografia Montse Colomé / vídeo Alessandro Arcangeli

ajudant de direcció Pau Carrió / ajudant d’escenografia Alessandro Arcangeli / ajudant de vestuari Elena S. Ramos / pianista Tòfol Trepat

construcció d’escenografia Tallers del Teatre Auditori Sant Cugat / confecció de vestuari Goretti Puente

i els equips del Teatre Lliure

coproducció Teatre Lliure i Centro Dramático Nacional

agraïments Montibello i Termix

espectacle en català
durada aproximada: primera part 60’ / pausa 15’ / segona part 50’
sobretítulos en castellano jueves y sábados noche a partir del 2/02
english subtitles on Thursday and Saturday Night from 2/02
col·loqui amb la companyia després de la funció el 5/02
espectacle recomanat pel Servei Educatiu del Teatre Lliure

Lluís Pasqual estrena un text de Handke de 1973, una reflexió esgarrifosament actual sobre els mecanismes del capitalisme.

"Per molt que se’ns desvïi l’atenció cap al políticament incorrecte ciutadà Handke, no es pot obviar l’abast d’aquest escriptor, l’obra del qual recupera la trascendència de l’experiència subjectiva en un món alienat. La seva crítica social ha estat sempre, fonamentalment, una crítica del llenguatge. (···) També aquí Handke és un idealista extrem; de quants escriptors contemporanis en podem dir el mateix?” (Cecilia Dreymüller, El País)