tants viatges possibles...

Ara que em disposo a presentar la temporada 2014/2015 del Teatre Lliure, m'envaeix una sensació de profund agraïment per la confiança que ens ha anat arribant dia rere dia durant tota la temporada 2013/2014, i que ha permès que aquesta sigui, amb molta diferència, la temporada que ha tingut més espectadors de la història d’aquest teatre. Estant com estem tots plegats, no vull, perquè no cal, constatar les tristíssimes realitats que els mitjans de comunicació ens refresquen cada dia i que els ciutadans viuen en la pròpia pell, alguns fins a graus de desesperació inimaginables i que cap mitjà no pot reflectir, perquè el dolor i la desesperança són molt difícils de transmetre i, segurament, perquè és impossible fer-ho. Els humans, malauradament, no estem dotats d’aquesta empatia. Potser amb l’evolució... Amb més motiu, doncs, gràcies, moltes gràcies a tots aquells que han sortit de casa per anar a Gràcia o a Montjuïc, convocats pel Teatre Lliure.
S'ha de dir però, que de realitats n'hi ha moltes. I mentre des del sistema i des del poder, el seu representant més o menys visible, s'esforcen en mostrar-nos una realitat gairebé única amb un pensament també únic per tal de culpabilitzar-nos, acollonir-nos i anul·lar-nos, les persones i les comunitats arribem, amb totes les dificultats en contra però amb molta tenacitat, a construir-ne d'altres. Realitats que són somnis que, a ells, se'ls escapen, i que no poden acabar de combatre ni d'eliminar perquè són fruit de la imaginació, de la necessitat de volar per damunt de la grisor i de trobar una mica de poesia que ens alimenti l'ànima, amb rialles o amb llàgrimes. I que sobretot ens portin a descobrir altres mons diferents dels seus, però que sortosament també són o poden ser els nostres. Això no vol dir en cap cas una fugida cap el que seria un exercici eixorc de l'art del teatre, fruit de la ignorància del que passa al voltant nostre, sinó més aviat una actitud que segueixi el consell del filòsof: pessimistes en la intel·ligència, però optimistes en la voluntat.
Per això viatge és la paraula que més s'acosta a la metàfora que podria definir aquesta nova temporada, feta d'històries explicades des del teatre i que només el teatre pot explicar. Viatges que ens acosten a Shakespeare, que ens recorda des de sempre però sempre nou i sorprenent, sense embuts ni mentides, de quina matèria estem fets els humans. L'apassionant viatge d'anada i vinguda que conté, en un mateix recorregut, el teatre fet pels catalans juntament amb un dels vèrtexs més alts del teatre europeu, el teatre napolità, fins que arriba mestís i barrejat a donar el teatre argentí. Teatre d'emigrants i d'exiliats, dels qui fugien de la gana o de la mort. I així, al mestratge de Margarida Xirgu o d’Antoni Cunill Cabanellas s'uneix el de la tradició napolitana. Una tradició que simbolitza, per damunt de tot, el gran Eduardo De Filippo amb els seus textos i, sobretot, amb la seva escola d'interpretació: artesana, cada dia més viva i més carregada de modernitat i de sentit; aquella que parla amb el cor i ens parla al cor. I que pren vida finalment en una vetllada de teatre directe i emocionant en una gran sala de la Calle Corrientes, o en un menjador de Buenos Aires, tant se val, i que nosaltres, sense saber per què, sentim tan íntimament nostra. O el viatge pels camins esbiaixats que porten al món dels diners (on van a parar? per quin pervers sistema?). I encara d'altres, de més curts o de més llargs, a través de l'experiència que ens ofereixen els grans textos clàssics i contemporanis, o d'altres que en aquest moment encara s'han d'escriure, que encara han de néixer.
Un viatge, ho sabem, fins i tot amb els amics o amb la persona més estimada, és sempre un risc, i també una font de felicitat. Aquesta temporada us en volem proposar uns quants: que cadascú triï els seus. Convertim-los en una de les nostres realitats.
Hi ha molts actors que, abans de començar la funció, en la foscor de darrera el teló o el decorat, agafen la mà gelada i entresuada pels nervis d'un company de repartiment i, molt fluixet, es desitgen allò que jo desitjo a tots els espectadors de la temporada 2014/2015 del Lliure: bon viatge!