“Miguel del Arco ha fet muntatges enormes, però la seva Antígona és una fita: energia en estat pur. Cada escena és millor que l’anterior. Nervi i emoció constants, sense cap moment de flaccidesa. Termòmetre infal·lible: els silencis del públic. El director també en signa la versió, libèrrima, gairebé una reinvenció, cenyida, imaginativa, profundament rítmica, una de les millors que he sentit. (···) Segons el meu parer, Creont [Carmen Machi] ‘té’ més drama, perquè li creixen els conflictes. Conflicte amb Antígona, amb Ismena, amb el seu fill Hemon, amb Tirèsies, amb el cor i, el pitjor de tots, amb la seva consciència. Carmen Machi sempre em fa pensar en Mary Carrillo. Ara m’ha portat la feresa d’Anna Lizaran. I la temperatura de Helen Mirren. En el cara a cara d’alt voltatge entre Creont i Antígona, Manuela Paso té alguna cosa d’estoïcisme samurai, i Machi és una reina shakespeariana. (···) No només això: Machi/Creont sembla la mare de tots, la Supermare. Mare d’Hemon, i, a la seva manera, mare d’Antígona i d’Ismena, mare dels seus súbdits, dolorosament dividida entre l’afecte i l’encarnació del NO. L’heu de veure també al costat del cadàver del seu fill. Esfondrada, escruixidora, com si una foto bèl·lica de l’Agustí Centelles hagués pres vida. O Julieta madura en un univers paral·lel o un salt quàntic, condemnada (aquest ha de ser el seu infern) a veure morir un cop rere l’altre el seu jove Romeu. (···) Gran, gran Manuela Paso. No em fuig del cap alguna escena amb la qual molts directors (i actrius) s’haurien clavat una santa patacada. El Teatro de la Ciudad és tot un esdeveniment, una font (amb tres dolls) d’emoció i d’ensenyança. Que bé que estigui passant. A La Abadia, a Madrid.”
Marcos Ordóñez (El País)

---

“Adaptació convulsa i inquietant d’Antígona. La modernització no hi arriba per vitricolls, sinó que sotmetrà al bisturí i a l’escalpel la situació política d’aquests temps. L’ambició, el poder com a suprema aspiració de l’home són iguals a Tebes que a Madrid que a Barcelona, tal vegada una mica més a la cafra i espantable en l’antiguitat tebana. El poder i la subversió. El mite i el ritus. Un embolcall formal arriscat, imaginatiu i bell, tragèdia en estat pur. O sigui Miguel del Arco. (···) Hi ha muntatges que et marquen per tota una vida. (···) Estic segur que a partir d’ara no oblidaré el nom de Manuela Paso [Antígona], ni el d’Ángela Cremonte fent d’Ismena. En aquesta versió, el conflicte entre les dues germanes creix fins a la paranoia. Es tracta de continuar acatant la llei. (···) Excel·lent el cor, perfecte de ritme fins i tot en les seves crispacions, un cor d’efínies, la venjança, els corifeus (Santi Marin i Silvia Álvarez), el sempre difícil Tirèsies, el cec, i un rotund Hemon (Rafael Prieto), massís en la seva tendresa i en la contextura moral de la seva venjança, que no perdona.”
Javier Villán (El Mundo)

---

“Brillen els actors i l’enorme talent de qui els dirigeix. Carmen Machi és Creont, però no perquè faci d’home: Creont és una dona. Està a la seva pròpia alçada, i amb això ja ho he dit tot. Gran en la confrontació amb Manuela Paso, que li aguanta el pols amb bravesa. Grandíssima amb Raúl Prieto, a qui no havia vist mai tan bé i que ensenya com es pot ser tràgic sense perdre la contenció. La funció guanya volada a mesura que va avançant i arriba al clímax amb el vol literal d’Antígona, que justifica a posteriori l’escenografia i els tumults del cor.”
P. J. L. Domínguez (Guía del ocio)

---

“Del Arco s’enfronta a l’Antígona de Sòfocles explicitant nítidament les forces en conflicte. (···) El director assumeix la tradició corèutica de la tragèdia i l’aboca en una posada en escena blanca: la lluna premonitòria, l’ull que ho veu tot i la presó on queda sospesa Antígona, composada delicadament per Manuela Paso, tossuda i fràgil davant de la reina de Tebes a qui Machi insufla la subtil graduació de la supèrbia del poder a l’esfondrament. Esplèndid la resta del repartiment.”
Juan Ignacio García Garzón (ABC)