“M’agrada molt aquesta versió, molt wellesiana, amb personatges refosos, escenes condensades o agafades de textos anteriors (Enrique IV, sobretot) i parlaments que passen d’una boca a una altra sense trair-ne el sentit. Em recorda, com dic, el mètode de Welles a Campanades a mitjanit, que també va trobar ressò al Falstaff de Lima i Rosich ja fa uns anys. (···) La buidor escenogràfica segueix l’estela de les primeres produccions del Lliure de Gràcia. (···) La funció, impecable de ritme, d’encadenament i d’energia, narra amb claredat la seva història en una hora i 45 minuts. Una altra cosa que em sedueix és la rapidesa i l’economia de traç amb què els actors aborden les mutacions dels seus personatges i els canvis de rol. (···) L’Albert Prat està magnífic. (···) No menys òptim, David Verdaguer. Igualment, que bé que dibuixa Javier Beltrán el duc d’Exeter. María Rodríguez imanta totes les escenes en què apareix, Laura Aubert està molt bé, Mima Riera té més vol com a rei francès  (···). També estan molt encertats Pep Ambrós i Paula Blanco. (···) Pol López s’enfronta a un toro brau interpretant el rei Enric. (···) Té un aire de Kenneth Branagh (més que un aire: la força, l’encant) i un fraseig que per moments recorda el de Lluís Homar. Té nervi i calma, projecció vocal i autoritat. (···) La semblança amb Branagh inclou el perfil del monarca a la pel·lícula.(···) També hi ha tres grans moments del terç final: la imaginativa coreografia de la batalla d’Agincourt, firmada per Anna Rubirola; l’emotiva lectura de la llista de baixes i, colofó superb, un cor estremidor en el qual els actors, liderats per Laura Aubert, interpreten el Fear No More de Cymbeline, amb música d’Arnau Vallvé, el percussionista del grup Manel, que a l’escenari del Lliure toca la bateria i la guitarra. La banda sonora de Victòria d’Enric V és una preciositat, i també hem d’aplaudir Pau Carrió, que encarna el narrador, i canta i toca la guitarra, amb l’ocasional suport d’Aubert al contrabaix. No us perdeu el formidable treball d’aquesta companyia, cada cop més refermada.”
Marcos Ordóñez (El País)

---

“Un dels encerts de la dramatúrgia de Pau Carrió presentada al Lliure de Gràcia és agafar prou fragments d’Enric IV per perfilar perfectament el caràcter del rei Enric V i el seu canvi d’actitud quan passa de príncep esbojarrat a monarca assenyat. (···) La gran virtut d’aquesta posada en escena és la claredat amb què ens arriba la història en general, la verbalització del text. Com ha de ser. Si el rei és el centre de l’obra, l’actor Pol López és el centre de la funció. Un magnífic Enric V que domina la resta amb la seva presència escènica i la seva manera de relacionar-se amb tots personatges. És sensacional el monòleg amb el traïdor Lord Scroop i en el conegut monòleg de Sant Crispinià. Pol López està tan bé que fins i tot li trobo una retirada a Sir Kenneth Branagh. (···) Una funció que aconsegueix la temperatura i l’atmosfera idònies per al relat. (···) El conjunt és prou interessant per marcar una manera de fer Shakespeare sense modernismes innecessaris, anant a l’essència, i certifica el talent de Carrió i l’entrega de la Kompanyia del Lliure. Molt recomanable.”
Santi Fondevila (Ara)

---

“Pau Carrió magnetitza l'espectador, convida el públic del segle XXI a jugar amb la mateixa imaginació que demanava Shakespeare als seus espectadors. (···) Carrió cus la història d'Enric V (tingut per un príncep irresponsable però per un rei estimat, victoriós) per bastir una trama èpica, de guerres, enfrontaments entre antics amics perdularis per robar-se la xicota, o entre reis per apoderar-se de les terres. (···) Parla de l'ànsia de victòria, de l'existència majoritària dels perdedors. (···) Convenç la seva posada en escena tenyida de ritme i actuacions brillants. El plantejament permet als actors mostrar una paleta de colors ben diversa (des de la passió fins a la comicitat de Laura Aubert, de la baixesa al dolor per una pèrdua de David Verdaguer...). I un Pol López que desplega el seu arsenal de joveníssim primer actor. El seu rei és molt humà, tot i que no tan valent com el personatge heroic d'Ivan i els gossos (també dirigida per Carrió), perquè sempre mira d'espolsar-se la responsabilitat dels que caiguin al camp de batalla. La percussió (com en les Tragèdies romanes d'Ivo van Hove) i també la coreografia són claus per a la lluita final. Carrió, però, amb la seva idea de convertir Gràcia en un corral de comèdies i de permetre que els actors se sobreposin als personatges per dirigir-se al públic remet al Broggi més artesanal.”
Jordi Bordes (El Punt Avui)

---

“Victòria d’Enric V és, sens dubte, un dels espectacles més esplèndids i reconfortants d’aquest inici de temporada. (···) Es mostra molt hàbil el director en combinar corredisses de multituds amb escenes calmades. Però on Carrió s’esplaia en el disseny d’un espai escènic imaginatiu, de gran suggestió, és en el dibuix de la batalla d’Agincourt. (···) Carrió ha posat molta cura en la definició de cada personatge, un Pol López brillant, amb la grandesa de la humanitat i autoritat del monarca Enric, que fa oblidar la discreta estatura de l’actor. Perfectes Pep Ambrós, la polifacètica Laura Aubert i David Verdaguer. A un nivell excel·lent la resta.”
Joan Anton Benach (La Vanguardia)

---

“Un muntatge auster, de nuesa elisabetiana i amb una visió contemporània de l’ambigüïtat actoral, que culmina amb una brillant solució coreogràfica per a la batalla d’Agincourt. Bell ball de la mort. Un èxit que per primera vegada explica el perquè de la companyia jove del Teatre Lliure.”
Juan Carlos Olivares (Time Out)

---

“Carrió i La Kompanyia Lliure ens ofereixen un muntatge auster i essencial amb una estètica força estripada i efectista. El millor d'aquest espectacle es troba en el diàleg que s'estableix entre la música creada per Arnau Vallvé i interpretada en directe pel seu propi autor, el director -alhora intèrpret del cor- i altres membres de l'elenc. També és remarcable el moviment escènic coral (Anna Rubirola) que té en la recreació de la batalla d'Agincourt el seu moment culminant. (···)  Hi ha també un gran final: la pregunta del rei Enric sobre el resultat de la batalla; a partir d'aquest moment, la resta és, en aquest muntatge, epíleg. Caldria polir la dicció, el to i modular el volum d'alguns intèrprets -inclòs el propi rei, Pol López- als quals el verb shakespearià sembla anar-los-hi una mica gran.”
Iolanda G. Madariaga (Recomana.cat)

---

“La Kompanyia Lliure es consolida definitivament amb aquest muntatge perquè, volent aportar un llenguatge nou, mira també cap a la tradició de les primeres èpoques del Lliure, marcades per l'austeritat, la senzillesa, el rigor i la potència de la força escènica. Pau Carrió ha fet una versió que ha revestit amb música original i que ha despullat d'artificis (···). El text manté la riquesa del llenguatge original, sense absurdes frivolitats, i amb una notable bona dicció, essencial en una obra com aquesta. L'obra té un protagonista indiscutible, Enric V, interpretat per Pol López. (···) Buscant la seva pròpia personalitat, s'hi detecta en segons quins passatges un subtil registre "Lluís Homar", cosa que evidencia encara més la importància de crear escola, ni que a vegades sigui d'una manera inconscient. (···) Hi ha moltes maneres en teatre de representar una batalla. L'opció triada és tan senzilla com suggerent, gairebé poètica. (···) Les aportacions musicals troben el seu clímax a l'hora del cor final, com un lament per la tragèdia viscuda, a pesar del desig embogit de la victòria obtinguda.”
Andreu Sotorra (Clip de teatre)

---

“Un cop la maquinària bèl·lica d”Enric V’ s’ha posat en marxa, el que ens resta és la força d’un espectacle amb alguna cosa de preàmbul del que aquesta jove ‘Kompanyia’ ens pot arribar a oferir.”
Ramon Oliver (Què fem?)

---

"També he vist Victòria d'Enric V, traduïda i dirigida per Pau Carrió, al Lliure. Encara té desajustaments, compensats de llarg per idees notables, i moltíssim coratge i entrega de la jove companyia del teatre, que es llança a torejar un bon brau. Estan molt a prop d'aconseguir una gran funció.Tinc ganes de tornar-la a veure a l'octubre, i els convido a fer-ho també."
Marcos Ordóñez, El País

---

---

llegit en blogs

“Sorpresa majúscula al Lliure de Gràcia. Allò que es podia haver quedat en una adaptació més, sorprèn i de quina manera! Pau Carrió, que recordem que ja va enlluernar els espectadors i la crítica amb Ivan i els gossos, dirigeix el seu primer clàssic amb un mestratge que no és propi d'una persona tan jove. (···) La jove Kompanyia del Lliure hi posa la resta i converteix Victòria d'Enric V en una obra esbojarrada, còmica i amb una connexió amb el públic immillorable. Laura Aubert torna a demostrar la seva gran versatilitat, tot i que no la guanya ningú a les parts còmiques. Pep Ambrós continua demostrant un paper rere l'altre que és un dels grans actors de la seva generació. I Pol López repeteix saviesa escènica i resol el paper notablement a mig camí entre la tendresa i la ràbia. (···) S'agraeix veure una platea tan plena de joves atents a tot el que passa a escena. Aquesta versió aconsegueix allò que fan ben poques: atraure tant un públic jove com un de més adult. (···) Si t'has perdut l'ocasió de gran plaer, seran tot l'octubre al Lliure de Gràcia. Bravo!”
Elisa Díez (Butaques i somnis)

---

“Carrió ens fa reflexionar amb la posada en escena de l'obra sobre l'abast de les victòries, dels preus a pagar, de què significa vèncer en un món que abomina la derrota (fins i tot avui dia). (···) Interessants reflexions de fons, com ho és la posada en escena del text. Carrió alterna la comicitat dels personatges tavernaris o la del capità Fluellen, amb aquella altivesa i actitud pagada d'ella mateixa que ens mou al riure, amb el dramatisme d'Enric en soledat o desitjant ardentement el tromnf, i que el porta a amenaçar amb la destrucció de Harfleur i la violació i la mort dels seus habitants, o amb deixar-se endur per la fúria i ordenar l'execució dels presoners francesos com a represàlia per la mort dels patges anglesos a Agincourt. Estan molt ben aconseguits alguns personatges: l'esmentat Rei de França, allunyat del patetisme i la debilitat amb què el solen representar, i que interpreta la mateixa actriu, Mima Riera, que fa de lord Scroop, o el joc que proporciona Pistol, tot ell excés, i que encarna David Verdaguer. (···) Bon treball de tot el repatiment, alguns actors del qual es desdoblen en dos papers: Pep Ambròs és el sibil·lí arquebisbe de Canterbury i el bel·licista Delfí francès; Laura Aubert com la punk Nell i el paròdic Fluellen; Paula Blanco com una continguda Montjoy; Albert Prat passant del sorollós Bardolf a l'ansiós Westmorland (un duc de York encobert); Javier Beltrán com a duc d'Exeter i (una altra llicència) cosí del rei, tot ell dignitat i poder; María Rodríguez com al noi patge, la personificació d'aquells soldats anònims que van combatre a Agincourt; Arnau Vallvé (bateria de la banda Manel) hi aporta una música que combina bé amb un aire trash que Carrió proporciona en alguns moments a l'obra pel que fa al vestuari i la posada en escena; i, és clar, un Pol López fent d'Enric V, un personatge que omple i dota d'una energia especial (fent-te oblidar durant la funció el que interpretava Kenneth Branagh). És sobrer recomanar aquesta obra de teatre i en aquesta “O de fusta” tan senzilla i alhora tan íntima, amb el públic tan a prop dels actors. I probablement deveu estar movent el cap pensant “ja hi torna aquest sempre amb el mateix”), però feu-me cas, barcelonins, i aneu al Teatre Lliure abans que no s'acabi octubre (o els qui estigueu prop de les ciutats que el rebran en gira el novembre). Perquè un Shakespeare, modern però clàssic, polièdric como ho ha estat sempre el Bard, no es pot deixar de banda…  
Oscar González (Res Publica Restituta)