“Costa trobar paraules no gastades per destacar l’extraordinari treball de Blanca Portillo. Eloqüència seria el terme precís perquè és un do infreqüent en aquests temps de soroll. Va més enllà de la bellesa de la seva veu i de la seva perfecció tècnica: té alguna cosa taumatúrgica, perquè el seu poder de convicció és tan gran que aconsegueix el prodigi de tallar-te la respiració i després fer-te respirar al seu ritme. Crec que si et tallen un dit mentre recita Blanca Portillo no et treuen sang fins que ella hagi acabat. Prodigi bis: dóna el pes (i la brillantor) precisos a cada frase, i després les diposita a l’aire com si fossin bombolles de sabó. La seva riquesa de matisos i registres és absoluta: alça i lliura un Segismundo sencer, el més sencer que he vist mai. Hi és el dolor, la confusió, la ira de nen tirànic (o Cal·lígula salvatge), i és impossible deixar de pensar amb ella (o sigui, amb ell) durant els seus passatges reflexius, que van ser aplaudits merescudíssimament. La vida es sueño està omplint el Pavón. I omplirà més: temps al temps.”
Marcos Ordóñez (Babelia)

“Blanca Portillo composa el seu tipus sense aparentar histrionisme, amb prou feines amb canvis de ritme a la veu, en el gest, el caminar. El captiu és una víscera que parla, però alhora canvia de pell, va de reu a jutge, de víctima a botxí, de submís a lliure. Es transfigura com al gran teatre. O sigui, és just insistir en el fet que aquell paper etern el culmina avui Blanca Portillo. I Calderón resisteix.”
Pedro Barea (El Correo)

“Sense forçar la veu, sense masculinitzar el gest, a temperatura justa, Blanca Portillo composa un Segismundo d’antologia, iracund i reflexiu, que avança, potent i suau alhora entre la selva filosòfica i les motivacions profundes del príncep encadenat. I què es pot dir de la ferotge tendresa de Marta Poveda, de l’imponent Basilio de Joaquín Notario, al pit del qual batega la memòria d’haver estat Segismundo, de l’inquietant Astolfo de Rafa Castejón, de l’Estrella amb reflexos d’harpia que serveix Pepa Pedroche, del devastadorament humà Clotaldo de Fernando Sansegundo, del Clarín graciós i patètic de David Lorente...? Tot suma en aquest espectacle complex, apassionant, rodó.”
Juan Ignacio García Garzón (ABC)

“Tot suma en aquesta ocasió: música en viu, versió de Juan Mayorga, llum catedralícia de Cornejo… És difícil decidir amb quina escena et quedes. Amb el fantàstic cara a cara entre la huracanada Rosaura de Marta Poveda i el seu pare (un Clotaldo tallat amb emoció pura per Fernando Sansegundo)? Amb l’operístic trio ple de despit que formen Rosaura, Estrella (un encreuament entre l’altiva princesa Àustria i la madrastra de la Blancaneus en la interpretació de Pepa Pedroche) i Astolfo (un sorprenent Rafa Castejón) a l’entorn del retrat que ella li va regalar? Posats a fer, triaria el tercer acte complet, fulgurant des de l’assalt dels rebels a la torre. Si és prodigiós en boca de la Portillo el monòleg del príncep (“Si este día me viera / Roma en los triunfos de su edad primera”), encara pugen l’envit la resposta d’un Clarín graciós de veritat (David Lorente), la polseguera emocional que alça la Poveda quan dispara sense respiració el seu implacable monòleg i la rèplica de la Portillo, gravada a destralada seca al cor del bosc conceptual de la peça. ¡Déu n’hi do quin recorregut dramàtic té el seu Segismundo!”
Javier Vallejo (El País)