“Si Lluís Pasqual no fos català, seria italià. Ho demostra la seva històrica afinitat amb el teatre de Goldoni i ho ratifica aquest A teatro con Eduardo. (···) El Jordi Bosch més histriònic mana en els dos textos, sobretot en el breu Home i senyor i en gran part de La gran il·lusió. Fins a l’última escena, però, de la segona, en què un impressionant Ramon Madaula, fins al moment servidor de la comèdia i del protagonista –el mag Otto Marvuglia–, agafa les regnes i introdueix un fenomenal sentit tràgic, amb estètica beckettiana inclosa, i posa un fermall d’or a aquest deliciós viatge a Itàlia. (···) Els acompanyen una Laura Aubert que brilla faci el que faci, una Francesca Piñón amb una breu però espaterrant intervenció de gran actriu còmica, una insòlita Mercè Sampietro, que fins i tot canta, un completíssim Marc Rodríguez i un genuí cantant napolità. Val a dir que la màgia de la Sala Fabià Puigserver emergeix de manera fascinant per una direcció, perdonin la redundància, màgica.
Santi Fondevila (Ara)

---

“Dues hores amb Eduardo De Filippo, vistes per Lluís Pasqual que duu el teatre italià a les venes, són una garantia de bona diversió. (···) Doneu a aquest Jordi Bosch el paper per a una paròdia ben escrita i assistireu a una actuació que depassa els límits de l’ofici teatral per assolir la categoria de fenomen insòlit. Bosch és la fúria desfermada, incontinent, i l’energia que es lliura a glopades trepidants, cada cop més generoses. I és també la caricatura que flirteja amb un paroxisme grotesc, provocador, d’efectes hilarants incontenibles. El Bosch còmic fa de l’excés virtut amb aquella passió extrema que desafia la més bona salut arterial. El seu personatge fa de director de l’assaig on intervenen Francesca Piñón, fantàstica, fent de mare de Gennaro, i la seva germana, Laura Aubert. Marc Rodríguez, còmic excel∙lent sota una bona direcció, com és el cas, fa d’apuntador, i Teresa Lozano, de formidable xerraire,com sempre. I arriba La gran il∙lusió, tota una (···) el mag assistit per Zaira, una imponent i seductora Mercè Sampietro. (···) I Calogero, un Madaula impecable, s’aprima, perd la gana i emmalalteix, dies i dies sense gosar obrir la capsa, una temença a la qual l’autor inoculà un mal verí. O potser, només, una sospita maliciosa. (···) Pasqual, pel fons de l’espai escènic ha fet circular una immensa panoràmica de Nàpols, ha introduït un quartet musical, amb un cantant de primera (Robert González), i, junt amb l’escenògraf Alejandro Andújar, ha explotat amb naturalitat i bon gust els recursos mòbils de l’escenari, tot plegat per fer més càlid el missatge il·lusori de l’obra. Un deu!
Joan Anton Benach (La Vanguardia)

---

“Hi trobem dues capes principals, però els espectadors en detectaran moltes més, una damunt o dins de l'altra, durant les dues hores de A teatro con Eduardo. La capa del rigorós i afinadíssim treball actoral, la capa de les nostàlgiques intervencions musicals, la capa de fons de la música popular napolitana, la capa de la llengua dialectal (···) Després d'una hora i mitja d'una mena de Grand Guignol, l'obra regala el moment esclatant de teatre, amb el comte Calogero Di Spelta engolit per la il·lusió. (···) Al veterà actor Jordi Bosch, li toca explotar el seu costat més esperpèntic en la primera peça, un paper d'actor mediocre de barraca que ve d'una nit de fracàs i que assaja frenèticament una obra de tercer ordre, i el paper més estel·lar i coprotagonista de «La gran il·lusió», el del mag (···) I l'esclat final se l'emporta l'actor Ramon Madaula amb el seu paper del noble Calogero Di Spelta, arrencant discretament, com si no hi fos, quan entra a la terrassa de l'Hotel Metropol, convidat a veure el canvi de la llum del sol amb la resta d'hostes, mostrant-se escèptic davant els enganys i els trucs de l'il·lusionista que, sense que ell ho sàpiga, li canviarà la filosofia de la vida, fins que cau rendit al poder de la il·lusió en una transformació espectacular i en un solo que tanca l'obra deixant en el fosc final l'aura de la força d'un gran actor. A més del divertimento garantit de tot el muntatge i el regal del conjunt interpretatiu, només per veure aquesta última escena que protagonitza Ramon Madaula, val la pena reservar dues hores de la temporada per anar A teatro con Eduardo.”
Andreu Sotorra (Clip de teatre)

---

“Bosch treu brou de cada rèplica enginyosa i que fa dringar, Ramon Madaula sap mostrar un divertit (i tràgic) personatge: que viatja de l'antipatia a ser un dolç vell, que empatitza amb el públic i que opta per tenir fe i seguir creient en experiments màgics. Un altre bon treball de l'actor. Les solucions escèniques són vistoses, àgils i ben entès, cosa que demostra el saber de Lluís Pasqual de fer màgia amb (aparentment) només un fons d'escena i unes grades automàtiques.”·
Jordi Bordes (recomana.cat)

---

“La hilarant immersió en el món del teatre dels còmics de fira, en la primera entrega, i el contrast entre la realitat vertadera i la fictícia del segon text arrasen al Teatre Lliure de Montjuïc. (···) Jordi Bosch i Ramon Madaula, sense desmerèixer la resta del repartiment, exerceixen de grans napolitans. (···) Un descomunal Bosch, de desbordada comicitat) posa fins a l’extrem la caricatura deliberadament grotesca durant els assajos de la seva companyia al vestíbul d’un hotel. Les rialles es precipiten sense fre a l’escenificar els preparatius (···) Una estupenda Francesca Piñón, obligada a gargamellejar de manera constant però de gest sempre precís, la no menys esplèndida Laura Aubert (també component del grup de músics) i una divertida Teresa Lozano, clienta de l’hotel a la segona peça, centren l’acció. (···), Otto Marvuglia (una altra vegada un gran Bosch) és el típic entabanador, assistit per Zaira (una suggestiva Mercè Sampietro), que amb els seus trucs acabarà fent creure al que vol deixar-se enganyar que la il·lusió és més assumible que la realitat. Aquest és Calogero Di Spelta (impressionant Madaula, en un constant exercici de transformació), que veu com la seva infidel dona (una freda i elegant Aubert) desapareix dins d’un sarcòfag. (···) Una gran funció, amb rics detalls i amb matisos a càrrec d’un repartiment en què també brillen Oriol Guinart i Albert Ribalta i l’escenografia d’Alejandro Andújar.”
César López Rosell (El periódico)

---

“Un espectacle gairebé cinematogràfic, un té la sensació d’estar en un gran plató. Una obra mestra des del punt de vista escenogràfic, per on circulen uns personatges entranyables. Pasqual fa un pas més en els temes favorits de De Filippo: la vida de l’actor enfrontada al seu destí, la lúdica qualitat de reinventar la realitat napolitana, la capacitat de crear a la funció el costat meravellós de la imaginació com un joc amb les circumstàncies i en la segona obra la vida com un somni, una imaginació, un truc d’una mag. (···) Jordi Bosch en moltes obres de teatre en la seva dilatada carrera, però de totes les cares que té l’actor aquesta és la més rodona en tots els sentits, satiritza el món del teatre i dels actors, poques vegades es veu un actor tan desimbolt en la seva salsa. (···) El públic no para de riure en dues comèdies rodones, molt més la primera que la segona. A la segona obra el duel entre Jordi Bosch i Ramon Madaula acaba en taules, dos grans còmics en la seva interpretació més completa. La varietat, la força i la riquesa de les percepcions d’aquests personatges no tenen rival en el panorama teatral català. (···)  Els actors són uns grans il·lusionistes que ens permeten veure amb el tercer ull, l’ull del cor.”
José Antonio Aguado (Diari de Terrassa)

---

"Un repartiment de luxe, on destaca Jordi Bosch, en el paper de mag, entabanador professional que duu el seu joc fins a les darreres conseqüències amb plena hilaritat; Laura Aubert que a banda del seu personatge toca el violí al costat d’altres músics en directe, Mercè Sampietro, amb la seva proverbial elegància, però, sobretot, sobretot, Ramon Madaula, el marit banyut que s’aferra a la incredulitat fins l’obsessió, i que roman atrapat en l’emmirallament, com el mercuri de l’espill, sense atendre ja a la realitat tangible. Deliciós!"
Francesc Massip (recomana.cat)

---

"El repartiment està presidit per Jordi Bosch, visceral, exorbitat, incontinent, poderós, que es deixa anar molt a gust i de manera divertida –potser de vegades excessiva– en el paper del mag i director de l'embolic i per Ramon Madaula –impecable–, el marit enganyat. Però podem admirar  tots deu actors, entre ells Mercè Sampietro, Teresa Lozano, Francesca Piñón, Laura Aubert, Marc Rodríguez... Què és millor: viure la realitat o la il·lusió? Tots som espectadors d'una il·lusió. Gran i magnífic espectacle."
Maria José Ragué (El Mundo)

---

“A teatro con Eduardo és un ‘selecte programa doble’, com es deia abans. Home i senyor, un entremès molt salat que Pasqual serveix a ritme de gran farsa, potser per compensar la negror d’allò que vindrà després. I perquè hi ha una inicial unitat d’espai. (···) La  superlativa escenografia d’Alejandro Andújar i de Pasqual, amb brillants audiovisuals de Fran Aleu, remet a Fellini i al Woody Allen de Màgia a la llum de la lluna, que adorarien aquesta història. (···)  S’han d’aplaudir, també, les caracteritzacions i les llums d’Eva Fernández i Xavier Clot. (···) Bosch està sempre brillant, però en algun moment em va semblar que buscava massa el riure. Em va agradar molt més en el difícil equilibri entre malignitat i compassió de l’últim acte. Però el gran protagonista de La gran il·lusió, l’heroi tràgic, és Calogero di Spelta, un paper bombó que broda un Ramon Madaula commovedor: s’ha de veure com aquest esquerp personatge del principi aconsegueix convèncer-nos d’una cosa inversemblant, i es va fent gegant fins arribar a un enorme vol humà i filosòfic. (···) No és el món de Dissabte, diumenge i dilluns o Nadal a casa Cupiello. Però, tot i la crueltat, el joc d’idees i el fulgor poètic de La gran il·lusió és descomunal, tant com els treballs de la companyia del Lliure. No es perdin A teatro con Eduardo.”
Marco Ordóñez (El País)