Turn your device to visualize this web.

If you see this screen on your computer, try zooming out.

Add new comment

intèrprets Gonzalo de Castro Roote / Javivi Gil Valle Tubb / Carlos Martos Lamb / Ricardo Moya Loob / Isabelle Stoffel Srta. Cutts / Tristán Ulloa Gibbs / Jorge Usón Lush

escenografia Juan Sanz i Miguel Ángel Coso / vestuari Antonio Belart / il·luminació Juan Gómez-Cornejo (a.a.i.) / espai sonor Carlos Martos Wensell

ajudant de direcció Montse Tixé / ajudant d'escenografia Juanjo Reinoso / ajudant de vestuari Clara Echarren / ajudant i tècnic de so Asier Acebo / cap tècnic i maquinària Iñigo Benítez (Armar) / tècnic de llums José Luis Vázquez / producció executiva Paco Pena / distribució Salbi Senante

coproducció Teatro del Invernadero i Teatro de La Abadía

espectacle en castellà
durada 1h. 40' sense pausa

14/02 col·loqui amb la companyia després de la funció

Àgora Lliure – UPF 16/02 a les 18:30h.
L’individu davant el laberint de la burocràcia diàleg amb Miquel Berga Bagué i David Sancho Royo


seguiu #invernadero al twitter

Schedules 
de dimarts a divendres 20:30h.
dissabte 21h.
diumenge 18h.
Prices 
tarifa a  
entrada general 29€
compra avançada
(abans de la data d'estrena)

26€
dimarts i dimecres
(dies de l'espectador)

22€
NOU!
Tarifa Plana Abonats

20€
amb descompte*
(excepte els dies de l'espectador)

24,50€
NOU!
Carnet Jove i menors de 25 anys
tarifa última fila
(en determinades funcions)
15€

*Venda d’entrades amb descompte del 15% amb el carnet els jubilats, aturats, persones amb disminució, famílies nombroses i monoparentals, abonats al TNC i Mercat de les Flors, TR3SC, Biblioteques i Teatres comarcals. Per als subscriptors de La Vanguardia, el descompte només es farà efectiu a taquilla.

Invernadero - trailer

Invernadero - col·loqui

Invernadero - roda de premsa

La premsa ha dit 

“Tot és fred, inquietantment fred, vidriòlic I fabulós en aquest text de Harold Pinter, un dels referents del teatre universal. Pinter sempre ha estat rar, àcid, incòmode, compromès. Sempre. Des d’aquella claustrofòbia inicial dels seus primers textos, no l’ha abandonat mai aquesta sensació d’aïllament d’uns personatges sols davant d’un món hostil, amenaçats per un poder invisible. (···) Podem parlar també d’un cert humor: ironia, sarcasme. Un humor negre i incòmode, del que en lloc de somriure provoquen acidesa. En la manera de fer visibles aquesta mena de sensacions, Mario Gas és un director més que entrenat. (···) Invernadero és un Pinter genuí, d’idees negres: un terror insinuat en una clínica de repòs, que és tot el contrari del que sembla. Un centre on viu el terror, confinat en uns despatxos o en unes habitacions hospitalàries. Tot esperant la mínima esquerda per escapar-se’n. I al final se n’escapa de forma contundent i torbadora. (···) To és gèlid en aquest Pinter negre. (···) És una dada política. Una il·luminació espectral i una escenografia sense ornamentació contribueixen a aquesta fredor. Un muntatge auster de Mario Gas, excel·lent director d’actors, excel·lent director de tot.”
Javier Villán (El Mundo)


“Invernadero, que Mario Gas ha munta a La Abadía, transcorre, entre torrentades d’alcohol, en un kafkià “centre de repòs” de la postguerra britànica, durant una diada nadalenca marcada per un naixement i una mort. (···) Roote, el director de la misteriosa institució, és un ex coronel pompós, canallenc i embogit, que Simon Russell Beale interpretava al muntatge de Lloyd com un John Cleese diabòlic. Gonzalo de Castro em fa pensar en un encreuament, molt espanyol, entre els caps de La oficina siniestra de La Codorniz i els militars sonats de La hija del capitán de Valle. (···) Tristán Ulloa és Gibbs, la seva impenetrable mà dreta: un treball de molt de mèrit, que li deu deixar les galtes enrampades, ja que del principi al final manté un somriure ofídic que sembla enganxada amb grapes, la pura encarnació d’allò que els britànics anomenen the smiler with the knife under the cloak. (···) Jorge Usón, que ja estava fantàstic a Feelgood, broda totes les intervencions de Lush, especialment la cínica tirada que explica, amb un ritme espectacular i les arts d’un bufó shakespearià, com va enredar la mare d’un dels pacients. (···) Gibbs i Lush no queden llunys de Goldberg i McCann, els sicaris de The Birthday Party, o de Briggs i Foster, els criats de No Man’s Land. L’absurd i el sinistre s’acoblen perfectament en el cara a cara central entre Roote, Lush i Gibbs, per al meu gust l’escena culminant de la funció, que De Castro, Ulloa i Usón representen com una perversa entrada de clowns, molt ben pautada per Pinter i expertament dirigida per Gas.”
Marcos Ordoñez (El País)
“Què va poder induir Harold Pinter a mantenir en un calaix de l’escriptori Invernadero durant vint-i-dos anys? Alguns autors són així d’estranys; el cas és que va escriure la peça el 1958, un any abans que El muntaplats, i va esperar fins al 1980 per portar ell mateix a escena aquesta farsa negra que trena la incertesa desemparada de Kafka i la ironia descarnada de Beckett. He trobat referències que apunten que l’autor es va inspirar en la invasió soviètica d’Hongria el 1956. I és plausible, perquè, com van fer els carros de combat del Pacte de Varsòvia a Budapest, hi ha a Invernadero un restabliment brutal de l’ordre establert per acabar amb la frivolitat de la tolerància i l’estovament de l’ortodòxia disciplinària, tot i que, és clar, Pinter adoba la seva proposta amb tassetes d’humor negre, un generós raig de vidriol i refrigerants ràfegues d’absurd. (···) Un Pinter obscur i sardònic amb el vertigen d’una comèdia d’embolics conduït al ritme precís per Mario Gas, que modula molt bé una magnífica versió en què Eduardo Mendoza enfila el grotesc i el sinistre d’un text que posa en solfa els mecanismes d’una burocràcia concebuda pera preservar un ordre potser inamovible. (···) Molt afinades les interpretacions, amb un Tristán Ulloa sinuós, l’encarnació perfecta del buròcrata astut, com aquell repentinat János Kádár que els soviètics van posar al front d’Hongria, i un Gonzalo de Castro que, al paper del coronel Roote, l’encerta en la distinció gestual.”
Juan Ignacio García Garzón (ABC)

El director d’una institució mig asil mig sanatori toparà amb els seus subordinats arran d’un suposat assassinat que capgirarà l’ordre establert. Una crítica a la burocràcia que és l’inici del teatre més polític de Harold Pinter. Dirigit per Mario Gas.


S’ha escrit molt sobre l’estil de Harold Pinter i les ressonàncies que repiquen als seus textos. Molt, i la major part de les vegades d’una manera molt reduccionista. Davant la sorpresa i la dificultat de classificar-lo, resulta més eloqüent inundar de referències ja assimilades els textos que ens inquieten per col·locar-los així al prestatge d’autors digerits. Ah, sí! Pinter…, és clar: grans influències d’aquest i de l’altre, i alhora un dels autors més influents de la segona meitat del segle xx.
D’acord, sempre busquem un discurs tranquil·litzador que ens permeti enquadrar la qüestió i poder, llavors, començar a dissertar –a pontificar?– d’un autor, de tendències, de territoris i de comprensions. Ara bé, tot deixant un marge de comprensió profunda que només poden gaudir unes elits determinades, que seran les dipositàries del ‘misteri’.
Sempre hi ha qui sap com i de quina manera s’ha d’interpretar l’autor. I apartar-se’n es torna perillós i, per tant, corres el risc de no ser pinterià. La vâche! Però la veritat és que el seu univers teatral s’ha convertit en un lloc personal, únic, demolidor, crític, dissolvent i ideològic. No hi ha un únic Pinter sinó molts, units per un mínim comú denominador: l’home urbà occidental, la seva alienació, la seva dissolució mentre creix un poder occidental pretesament democràtic i radicalment aniquilador.
Dèiem que Pinter conté molts Pinters en la seva dramatúrgia i en l’estil teatral. The Hothouse, Invernadero en l’extraordinària versió que firma l’Eduardo Mendoza, pertany al Pinter de les farses negres, molt negres, dislocades, trepidants, àcides i corrosives com un riu subterrani vidriòlic que desfà i dissol tot allò que troba al seu pas i en el qual treu el nas, pudent i exterminador, el poder, polític i estatal en aquest cas.
L’invernadero, l’establiment de repòs referit per l’autor, és tot el contrari d’allò que sembla o indica la seva pretensió: un indret balsàmic i de rehabilitació. Ben a la inversa, és un espai on s’ha instal·lat l’horror i l’aniquilació psíquica i total, la negligència i el desemparament i, naturalment, l’assassinat, la desaparició impune i el mutisme institucional.
Vosaltres, honrats ciutadans i seguidors de l’ordre establert, podeu cometre algun error, sense saber-ho, i llavors perdreu la identitat: us convertireu en un número, us rentaran el cervell elèctricament i amb brutalitat i no serà difícil fer-vos desaparèixer per sempre...
I aquest mecanisme del poder establert és tan ferotge i voraç que s’acabarà autodevorant en aquest indret asèptic, tranquil, fraternal i que, quan comença l’acció, celebra la festa del Naixement del Senyor.
Alerta! Vigileu… No deixeu que us hi fiquin de cap de les maneres.
Mario Gas
Show Days 
CAPTCHA
This question is designed to prevent unauthorized e-mail spam by determining whether you are a human.
Image CAPTCHA
Enter the characters shown in the image.