”Vilafranca està molt ben escrita i quan s’hagin ajustat alguns tempos (situacions massa explicatives, finals forçats només per tocar la fibra) i controlat algunes interpretacions, serem davant d’un drama excel·lent que connectarà com un endoll sentimental amb el públic que se senti còmode amb textos que plantegen experiències reconeixibles. Ha superat el mestre Benet i Jornet en el seu propi camp i ho fa amb un títol que per ara ja ens regala les magnífiques actuacions de Lluïsa Castell, Marta Angelat i Manel Barceló.”
Juan Carlos Olivares (El País)

---

“La proposta de Jordi Casanovas per tancar la seva trilogia de la identitat (catalana) és de 3 de 9 amb folre i manilles. Vilafranca aconsegueix superar les expectatives. És un treball coral, amb un repartiment d'actors que estan molt ben afinats en els seus papers que mostren una pàtina immensa de colors de la família. (···) Magnífica Ycobalzeta, (···) Marta Angelat fa un paper de la mare que commou per la seva fredor, i Manuel Barceló és un tendre pare, cordial i que només li surt una mena d'autoritarisme si parla en castellà (reminiscències de la seva època franquista). L'espai escènic és senzill fins que, a la mitja part, esclata una sorpresa, que el fa preciós, tot i mantenint la buidor. (···) Casanovas i els de la seva generació (se'ls va dir Facebook, twitter però potser convindria situar-los en els fulls d'àlbum autoadhesiu perquè la majoria furguen en la seva infància per construir els seus muntatges) no busquen experiments científics, si no projectar vida com més senzill i desinhibida possible. Sense filtres. Llarga vida a "Vilafranca", tots en som una mica.
Jordi Bordes (El Punt Avui)

---

“Els espectadors som uns voyeurs situats a dues bandes. (···) Hem anat a parar al 30 d'agost del 1999, Diada de Sant Fèlix, el gran dia de la Festa Major de Vilafranca. Els personatges se'ns van presentant. Els escoltem com si fossin dels nostres, com si aquella vida fos nostra. (···) El dinar avança i esclata la tragèdia, aquella que tants cops hem vist: les baralles dels germans per les herències. (···) Penso que és un dels textos més ben escrits de Casanova. (···) Un treball d'artesania literària que els intèrprets han entès perfectament i s'hi han avingut a jugar. (···) Algú l'ha comparat amb Agost. És una bona comparació que demostra que som universals amb les nostres virtuts i misèries. Ja m'agradaria, ja, veure-la dins d'una Masia catalana i envoltada de vinyes! De fet, passa en agost!
Teresa Bruna (recomana.cat)

---

“Vilafranca ens explica un dia clau en la història d’una família amb la voluntat que la fotografia dels múltiples clars i obscurs d’aquest petit nucli humà serveixi també per explicar com som els catalans. (···) Impulsada per un grup d’actors fantàstic i molt ben dirigit, Vilafranca aconsegueix crear una tensió d’aquelles que es pot tallar amb ganivet, i alhora conté prou elements personals capaços de connectar amb l’espectador i remoure-li records i sentiments. En definitiva, una peça molt recomanable que parla una mica de tots nosaltres i que suposa un punt i a part en l’obra de Jordi Casanovas.
Josep Barbany (El 9 nou)

---

“La fotografia que ens ofereix Casanovas és bona, sobretot a partir del punt en què esclata el conflicte per la situació del pare. L’autor dibuixa amb encert cada un dels personatges, la seva forma de ser i la situació en què viuen ens resulta pròxima de seguida. La interpretació és molt coral però subratlla el protagonisme dels fills, especialment de Cristina, la filla major, personatge a càrrec de Lluïsa Castell, però també del seu germà (David Bagés) i de la seva germana (Àurea Márquez). Ens va agradar el gir (va trigar en arribar) que ofereix aquesta fotografia del clan familiar i la seva paleta de contrastos. Ens van sorprendre gratament, per exemple, moltes seqüències en doble o triple pla en les quals es visualitza l’ambició dels fills davant la soledat d’un pare malalt i la vitalitat d’uns joves carregats de projectes i il·lusions. Tots els actors es fan seu el paper, el defensen amb matisos i les escenes més dramàtiques commouen. Destaquem el treball de Manel Barceló, en el paper del pare. Barceló, que ha trobat l’equilibri perfecte, ens ofereix uns passatges amb la seva fill Cristina, quan era petita, (interpretada per Georgina Latre), que són una meravella.”
Mercè Boladeras (Diari de Terrassa)

---

“Al llarg de la representació reconeixerem la semblança amb la nostra pròpia estructura familiar, i també tot l’entramat de tensions, d’aliances i d’enemistats que es generen habitualment. Perquè a la fi, les qüestions que generen conflictes es redueixen a unes poques de fonamentals, com ara les preferències en l’estimació dels pares respecte als fills (un tema tan antic que té ressò bíblic), el repartiment de l’herència (principal font generadora de conflictes), les desigualtats econòmiques entre els fills (els triomfadors i perdedors) i la satisfacció o insatisfacció sexual de les parelles. Tot aquest mar de fons fa que, sota l’aparença de cordialitat, flueixin forts corrents de rivalitats, de frustracions i de traïcions entre els parents.”
Carme Rubio (El 9 Nou)

---

“Casanovas situa els espectadors en un mirador privilegiat, que ens permet veure els afanys d’una família de l’any 1999 pel forat del pany del 2015, amb tota la perspectiva que ens dóna l’atac a les torres bessones i la crisi que ha posat fi a tantes esperances materials. És aquesta talaia en què ens situem i que ens dóna una perspectiva sobre la temporalitat la que fa que al final de l’obra la platea somiqui o experimentem aquell tremolor que només ens donen els moments teatrals memorables. (···) Per aquest forat del temps veiem escolar-se la persona del patriarca, malalt d’Alzheimer, gran pare absent malgrat les seves intempestives interrupcions en una partitura coral, construïda amb diàlegs i rèpliques minucioses i precises, que ens permet entreveure a cada moment la relació de cada personatge amb tots els altres. Vilafranca tremola. Catalunya, també.
Bernat Puigtobella (Núvol) 

---

“Vilafranca està destinada a convertir-se en un espectacle popular d'èxit. La fórmula és senzilla: una dramatúrgia ben escrita i una temàtica universal, la família, en la qual qualsevol espectador es pot sentir reconegut. (···) Casanovas l’encerta en la direcció d’actors, dinàmica i fermament construïda per a cadascun dels personatges que ha creat. El repartiment tan d’actors com d’actrius és encertadíssim i la comunió entre ells fa d’aquest muntatge un goig per a l’espectador. El treball coral és excel·lent. A nivell individual és especialment destacable el duel entre les magnífiques Marta Angelat i Lluïsa Castells i l’entranyable i delicada interpretació del gran Manel Barceló.
Teresa Ferré (Notes d’escena)

---

“Vilafranca crema i esgarrapa com un bon vi. No se’n lliurarà cap espectador, de sentir-ne la cremor dins seu. Fa espurnejar perquè remou la memòria i pessiga els sentiments més tribals. Vilafranca és una obra per paladejar a través de cadascun dels seus personatges.
Andreu Sotorra (Clip de teatre)

---

“Magistral interpretació de Manel Barceló, el patriarca de la família, la peça clau de la reunió familiar. (···) Al costat seu, una brillant Marta Angelat, una mare que es continua preocupant més pel què diran que per la felicitat dels seus. D’entre los fills, nores, cunyats etc., destaca la figura de David Vert, en un paper de perdedor que desperta una certa tendres i també un sorprenentment divertit Marc Rius, que il·lumina el retrat amb una dosi de naturalitat que fa despertar la riallada del públic. (···) Més de dues hores de durada, que passen com un sospir. Excepcional posada en escena a dues bandes amb una passarel·la central que permet viure la història gairebé des de dins. Vilafranca és sens dubte la part de la trilogia més ben construïda, en la qual la història i el ritme aconsegueixen un equilibri perfecte.”
Elisa Díez (Butaques i somnis)