Add new comment
intèrpret Rosa Maria Sardà
traducció de l'italià Lluís Pasqual / il·luminació Xavier Clot / vídeo Leo Castaldi / so Igor Pinto
ajudant de direcció Juan Carlos Martel Bayod
producció Teatre Lliure
els drets de representació d'aquest text són propietat de Zachar International
espectacle en català
durada aproximada 1h. 10' sense pausa
04/10 col·loqui amb la companyia després de la funció
seguiu #crecenunsoldeu al twitter
| de dimarts a divendres | 20:30h. |
| dissabte | 17:30h. o 21h. |
| diumenge | 18h. |
| ATENCIÓ funcions alternes amb | DONA NO REEDUCABLE |
| 22, 24, 30 de setembre i 2 d'octubre | 20:30h. |
| 26 de setembre i 3 d'octubre | 17:30h. |
| tarifa a | |
| entrada general | 29€ |
|
compra avançada (abans de la data d'estrena) |
26€ |
|
dimarts i dimecres (dies de l'espectador) |
22€ |
|
NOU! Tarifa Plana Abonats |
20€ |
|
amb descompte* (excepte els dies de l'espectador) |
24,50€ |
|
NOU! Carnet Jove i menors de 25 anys tarifa última fila (en determinades funcions) |
15€ |
*Venda d’entrades amb descompte del 15% amb el carnet els jubilat, aturats, persones amb disminució, famílies nombroses i monoparentals, abonats al TNC i Mercat de les Flors, TR3SC, Biblioteques i Teatres comarcals. Per als subscriptors de La Vanguardia, el descompte només es farà efectiu a taquilla.
“La funció se’ns presenta com un monòleg estàtic en què Rosa Maria Sardà interpreta els tres personatges amb una alternança dinàmica. Sens dubte un tour de force impressionant per a l’actriu, que exhibeix contenció en els fragments més narratius i demostra la seva gran categoria en els –menys abundants– moments emotius.”
Santi Fondevila (Ara)
“Jo veig la Sardà, dirigida un cop més per Pasqual, i veig la Rosa i la Maria; veig l’Irma de El balcó deGenet, al Lliure de finals dels setanta, i també veig la Vivian Bearing deWit, la Poncia de La casa de Bernarda Alba, la Fabia d’El caballero de Olmedo. Veig tots aquests rostres i aquestes veus perquè Crecenunsoldèu (2011) té alguna cosa de suma, de classe magistral, de gran lectura dramàtica i de galeria de personatges. Dic “gran lectura dramàtica” i no n’estic segur, perquè a estones sembla après i treballat línia per línia. (···) El que més m’atrau és el relat de l’ensinistrament i la velocitat de l’últim terç del text, quan es lliga l’esdevenir de les tres dones a la terrassa d’un bar, en un muntatge altern cada cop més tens i picat, molt cinematogràfic: un final terrible, fill de l’atzar, de la confusió, de la por.”
Marcos Ordóñez (El País)
"La posada en escena, sòbria, austera, permet a Rosa Maria Sardà mostrar ofici amb un faristol per única escenografia. Amb un simple joc de llums, l’actriu es posa a la pell de fins a tres personatges que, com en un compte enrere, expliquen els preàmbuls de la barbàrie. Ni l’estudiant àrab que escoltem, ni la professora universitària, ni la soldat nord-americana, són monstres. Cada una s’espavila com pot amb els seus prejudicis. Però la inèrcia de la violència, que es cola irremeiablement pels porus d’una societat massa ferida, obliga que els pitjors pronòstics es compleixin. És, doncs, una mort anunciada. Però les alertes serveixen a l’espectador per preguntar-se per aquests instants, fràgils, quan caiem en el relat heretat."
Albert Lladó (La Vanguardia)
Obrim temporada amb dues peces contundents de l’italià Stefano Massini: l’una, CrecEnUnSolDéu, tracta la vida quotidiana a la franja de Gaza. L’altra, Dona no reeducable, de la periodista Anna Politkóvskaia, assassinada el 2006 per anar en contra del posicionament rus en el conflicte txetxè. Dues funcions que s'alternen durant el setembre (mireu els horaris!).
veure el col·loqui
Àgora Lliure - UPF 10/10 a les 19h. taula rodona Tres religions, tres cultures, una arrel
Aquest és un text acabat de sortir del forn que em va arribar fa poques setmanes. El mateix dia vaig anar a veure la Rosa i l’hi vaig llegir. L’endemà em vaig posar a traduir-lo. En pocs dies, miraculosament, s’alliberava un forat del calendari compromès des de feia molt de temps i CrecEnUnSolDéu es va incorporar a la nostra programació de l’any vinent. Tot ha succeït com si fos una senzilla evidència. Ni jo recordo el moment en què vaig decidir fer-lo, ni haver-l’hi proposat formalment a la Sardà, ni... Era un text esperat. I Stefano Massini, per sort nostra, l’ha escrit. Com tantes vegades, el teatre es fa preguntes en veu alta sobre un tema que ens afecta, que ens commou dia rere dia i al qual la majoria de les vegades no tenim resposta. O algú creu posseir les respostes a les qüestions que exploten cada dia, en carn viva, en aquest tros de terra mil·lenària anomenada Franja de Gaza? Algú sap què més dir? O, senzillament, què dir?
Lluís Pasqual
