La tempesta, direcció Juan Carlos Martel Bayod

amb
Javier Beltrán el repartidor de gel, el carter, el fanaler; el senyor Fischer, el marit de Gerda / Jordi Boixaderas el germà, cònsul / Laia Martí Lluïsa, una parenta del senyor / Bàrbara Mestanza Agnès, la filla de Stark / Lluís Pasqual el senyor, funcionari públic jubilat / Boris Ruiz el pastisser, senyor Starck / Bea Segura Gerda, l’exmuller del senyor

traducció de l’anglès i el castellà Marc Artigau / vídeo Marc Lleixà

producció Teatre Lliure

durada aproximada: 1h. sense pausa

Hi ha gent que té més facilitat per passar pàgina que d’altres. Intueixo que Strindberg era d’aquells “altres”. O potser pensava, com Freud, que recordar és la millor manera d’oblidar. Sigui com sigui, sempre que torna el passat esclata una tempesta, per netejar o per inundar, però una tempesta al cap i a la fi. La nostàlgia pot estancar un procés vital, viure del passat o viure del futur és no viure el present, i per això commou Strindberg, que ens avisa fent mal. Com una advertència del que li pot passar a qualsevol, com si per viure amb calma s’hagués de passar per una tempesta.
Som a l’estiu. El senyor, ja vell, viu sol amb Lluïsa, la jove dama de companyia, i passa els dies jugant de tant en tant als escacs amb el seu germà. Al pis de sota, hi viu la família del pastisser i la dona, amb Agnès, la filla jove, que voldria ser cega i sorda per no veure ni sentir tot el que succeix al seu voltant. A l‘últim pis, la misteriosa família Fischer, de qui ningú no sap res fins que el germà troba i reconeix Gerda, la dona del senyor que el va abandonar fa uns anys enduent-se la seva filla de quatre anys. Des de llavors, el senyor viu en els records fingint una indiferència que, en realitat, l’ha torturat durant tots aquests anys. En la trobada amb Gerda surt tot a la llum i La tempesta comença: la veritat ressorgeix i el passat torna violentament per convertir-se en present.

Juan Carlos Martel Bayod