Begoña Barrena (El País)

---

"Quin gran actor! Quina capacitat per adreçar-se a tots i cadascun dels espectadors, que tots són un amb el mateix número enganxat al pit, com si només els parlés a ells. I quin compromís! Quanta veritat! A una interpretació que neix del cor, l’ànima, de la convicció, de la rebel·lia, de la impotència, de la reflexió."
Santi Fondevila (Time Out)

---

"Uns monòlegs magnífics que magnetitzen el públic des del primer minut (···) amb una escala humorística que va de la ironia més delicada a la més vitriòlica, del sarcasme un xic pietós al més sagnant. Un espectacle francament recomanable."
Joan-Anton Benach (La Vanguardia)

---

"Una funció que atrapa l’atenció de l’espectador per una conjunció d’excel·lències escèniques. Un treball atent al detall que s’estén a la direcció d’actors. Botto –assumeix quatre dels
cinc monòlegs–està superb, i Astrid Jones resulta una actriu molt dotada per a l’expressió serena del dolor."
Juan Carlos Olivares (Ara)

---

"Una funció que et toca, que t'il·lumina. Cinc monòlegs sobre la inmigració i l'exili. (···) Una interpretació amb llum, i una posada en escena que sembla tenir Brook per model. Magnífica i commovedora Astrid Jones. Botto pot resultar en algun moment tan seductor i temible com Tom Cruise a Magnolia. (···) Gran espectacle, gran art. Que giri i giri i giri, per favor."
Marcos Ordóñez (El País)

---

"Es tracta  d’un teatre necessari, una porta oberta per aproximar a qualsevol tipus d’espectador a una realitat que ha existit, existeix i massa sovint es desconeix, s’ignora o interessadament se silencia. Una bona oportunitat per  descobrir, mirar des d’un punt de vista diferent, commoure’s i reflexionar gràcies a  l’exercici d’honestedat que es planteja l’autor amb ell mateix i amb el públic. Aposta singular aquesta per part d’un personatge  conegut que no tindria perquè pujar a escena les seves inquietuds ni part de la seva autobiografia, amb quedar-se a casa seva, signar un manifest o assistir a alguna manifestació diríem que ja faria la quota del compromís. Només per això aquest espectacle m’inspira d’entrada un profund respecte i certa admiració per la valentia de mostrar-se."
Teresa Ferré (Notes d'escena)

---

"Juan Diego Botto és un activista: un activista del teatre, perquè és un actor excel·lent, i un activista de la dignitat humana, perquè res del que és humà li és aliè. A partir d'Un trozo invisible de este mundo s'aferma definitivament no només com a actor sinó com a un autor compromès, paraula sagrada durant una època i avui desprestigiada. (···) La peça són cinc monòlegs, (···) cinc ferides obertes, el rostre del terror amb tocs de sarcasme i humor. (···) Teatre polític en temps d'impostures en una obra d'art que fa créixer les idees i el teatre."
Javier Villán (El Mundo)

---

"Escrit amb encert, persuasiu, directe, enèrgic i carregat de raó. (···) El públic es va posar dret com un resort per aplaudir llargament. Intel·ligent l'ús que Sergio Peris-Mencheta i Carlos Aparicio fan de l'interior de Matadero i d'una cinta transportadora, i la direcció d'actors del propi Peris-Mencheta."
Javier Vallejo (El País)