A.K.A.

A primera vista, el monòleg d’un xaval de 15 anys que va per la vida amb l’skate sota el braç i la caputxa de la samarreta sempre posada, no sembla que pugui tenir gaire profunditat vital. Però aquest AKA escrit per Daniel J. Meyer trenca els esquemes: l’autor dinamita el clixé de l’adolescent rebotat que creu que fumar-se un peta amb els amics és el súmmum de la rebel·lia. [···] Montse Rodríguez, directora d’AKA, signa una posada en escena tan enèrgica com la dramatúrgia de Meyer. Les escenes se succeeixen de manera ràpida, àgil, en un espai escènic minimalista. Rodríguez mostra la vitalitat del jove, l’optimisme irrefrenable de qui encara no coneix el fracàs ni la decepció, sotmetent a l’intèrpret (extraordinari Albert Salazar) a un intensiu de teatre físic: Salazar balla, es mou sense treva, salta, s’enfila a la cadira o a l’únic moble que hi ha en escena, crida, riu, plora, parla amb el públic, el fa partícip primer de la seva il·lusió i, més endavant, del seu dolorós desengany. Un trànsit per diferents emocions (extremes) perfectament puntejat pel disseny d’il·luminació i per l’espai sonor (de Xavi Gardés). Tot plegat enxampa l’espectador de principi a final, i assoleix fites, com el moment que representa l’acte sexual de Carlos i la seva amant, alhora metafòrics i reals, autèntics, d’alta intensitat teatral. Una feina per fer-nos pensar sense deixar de banda la qualitat artística.

A.K.A. és una obra de denúncia que té els ingredients necessaris per atrapar a tot tipus d'espectadors que, més enllà de veure-la i d'indignar-se amb allò que s'hi narra, esperem que en sortir tinguin la voluntat de canviar i fer canviar les coses. La direcció de Montse Rodríguez ha servit per donar cos al text de Meyer amb una gran habilitat i capacitat de visió. En els monòlegs teatrals, segons les característiques de l'obra, hi ha dues opcions: apostar per l'austeritat o dotar la posada en escena d'un cert dinamisme. Aquí s'ha optat per això últim, i funciona. Canvis de vestuari, balls de hip-hop, verticals, moviments constants... Albert Salazar es mou amunt i avall, fent allò que toca, sense faltar res ni sobrar res. La trama es va desenvolupant a poc a poc, oferint petites dosis, algunes agradables i altres tràgiques. I és que, per sobre de tot, A.K.A. va d'emocions. D'un extrem a l'altre: de plorar a riure. Com la vida.