Añadir nuevo comentario
intèrpret Luis Bermejo
escenografia i vestuari Mónica Boromello / il·luminació Eduardo Vizuete / selecció musical Fernando Soto
ajudant d'escenografia Alessio Meloni / producció executiva Luis Crespo
producció Teatro El Zurdo
de dimarts a divendres | 20:30h. |
dissabte | 21h. |
diumenge | 18h. |
tarifa a | |
entrada general | 29€ |
compra anticipada (abans de la data d'estrena) |
26€ |
dimarts i dimecres (dies de l'espectador) | 22€ |
NOU! Tarifa Plana Abonats |
20€ |
amb descompte* (excepte el día de l'espectador) |
24,50€ |
NOU! Carnet Jove i menors de 25 anys tarifa última fila (en algunes funcions) |
15€ |
*Venda d’entrades amb descompte del 15% amb el carnet els jubilats, aturats, persones amb disminució, famílies nombroses i monoparentals, abonats al TNC i Mercat de les Flors, TR3SC, Biblioteques i Teatres comarcals. Per als subscriptors de La Vanguardia, el descompte només es farà efectiu a taquilla.
“Un espectacle molt viu, que cada vespre és diferent.”
Justo Barranco (La Vanguardia)
“L'exposició que desplega en la seva explicació (···) és prou pedagògica: respon a les nocions bàsiques del circ, i concretament del pallasso. S'atreveix a citar històries dels Raluy (i l'home bala) i d'homenatjar Charlie Rivel o Tortell Poltrona. Aquest personatge, que espera (i desespera), fa evident la necessitat del pallasso que, a més de fer riure (i fer més amable la vida), també fa pensar (i fer-la més consistent).”
Jordi Bordes (Punt Avui)
“Bermejo desplega a El minuto del payaso tot un ‘Pantone’ de recursos actorals que alterna de manera random. Passa de la llàgrima a la rialla, del xiuxiueig al crit, de la quietud reflexiva al bot histriònic i se’l sent gaudint cada minut i contagiant la seva entrega amb el públic. (···) Bermejo improvisa un running gag sobre les dues sales que té el Teatre Lliure a la cuitat, realment brillant (i ben ubicat).”
Nacho Cabana (Tarántula)
“El minuto del payaso són aquells 60 segons que poden salvar la vida d’un espectador perquè, en sortir del teatre i tornar a enfrontar-se a un món despietat, porta a dins la veu del pallasso que acaba de veure, com un antídot carregat d’humor contra els problemes.”
Antoni Ribas Tur (Ara)
“La funció és un viatge. Delicadament composta i ritmada per José Ramón Fernández, un text que furta el cos als clixés sentimentals del gènere i sap obrir sense embuts les portes de l’emoció quan convé. Gira i gira Bermejo a una velocitat endimoniada, és moltes persones en una, t’obre el cor i, quan te l’ensenya a la palma de la mà, te’l prem davant del nas perquè faci mec-mec (···). I no, no es pot explicar el número final que Bermejo i Fernando Soto semblen haver fabricat colze amb colze perquè està fe d’energia mutant i furiosa. No hi ha manera d’explicar aquest cim, s’ha de veure: una cim on bufa, segons el meu parer, un vent de bogeria molt argentí, el vent de Norma Briski i Urdapilleta. temibles burletes, i on ressona, com un crit de guerra, la gloriosa invocació jardielesca: “Papapancho!” Quin gran viatge i quin gran actor.”
Marcos Ordóñez (El País)
“Aquest extraordinari monòleg es podria entendre com una carta al pare per la rancúnia larvada que traspua, també com una reflexió sobre l’art com a lenitiu de les misèries de la vida i justificació d’aquesta, com un manifest d’amor al circ, com una constatació d’estar fets de la mateixa matèria que els somnis o com una diatriba contra l’estultícia rampant i el desinterès ignorant dels qui no s’ho haurien de permetre. És un treball vibrant d’un profund i llarg alenar que ens pica l’ullet amb la metateatralitat i aconsegueix la participació entusiasta d’un públic captivat per la llauna del pallasso que espera el començament de la seva actuació en un festival de circ –«un xivarri dels de tota la vida!», clama– mentre es vesteix al fossat atrotinat del local i recorda moments de la seva vida. (···) Luis Bermejo agafa un aire de Baudelaire amarat de maleït, i amb el nas vermell posat sembla un W. C. Fields passat per una clínica per aprimar-se. Formidable treball de veu, de gest, de cos, el d’aquest actor que porta el respectable a la riallada per aturar-se després en sec, lliurar-se a la confidència i, en un nou gir vertiginós, fer esclafir els qui el miren esglaiats. En el seu histrionisme controlat es perceben els ressons entabanadors d’aquest gran bululú que és El Brujo i també la sornegueria sardònica del millor Gurruchaga, referències que assumeix i projecta de forma personalíssima. Fernando Soto resol aquest carrusel d’emocions endimoniat amb mà mestra, marcant temps i transicions ajudat per la il·luminació subjectiva d’Eduardo Vizuete i l’espai escènic ben pensat de Mónica Boromello.
Juan Ignacio García Garzón (ABC)
“Des del primer minut, el públic no para de riure, ni de sentir un cert neguit quan sentim un discurs que dibuixa a carbonet tota una societat. I arribats al final, s’ha lliurat sense matisos, sense posar ni un però. Perquè no només arriben les ganes de riure esquitxades d’agredolç des de l’escenari. També es rep un missatge ple d’esperança, de bon rollo; aquesta mena de missatges que tanta falta fan quan la resta és misèria, tragèdia i avorriment,aquesta mena de missatges que serveixen per arrencar les pors que tant ens bloquegen d’un temps ençà. No s’hi pot faltar.”
G. R (El Correo de Andalucía)
“Luis Bermejo és un magnífic Amaro. Domina el gest, el moviment, la paraula, l’histrionisme mai excessiu, i controlat des del primer a l’últim minut de la funció, el diàleg amb el públic. (···) El resultat: els aplaudiments espontanis, sincers i incontenibles del públic en alguns moments de la primera part del muntatge, i els més reflexius (“si rius, penses”), tancats i sostinguts del final d’un muntatge rodó de Fernando Soto director partint del text de José Ramón Fernández autor, i amb l’eficacíssim ajut d’un reduït però eficaç equip tècnic amb Mónica Boromello, que ha ideat un espai escènic i vestuari apropiadíssims, i la il·luminació d’Eduardo Vizuete. (···) Un repàs a la vida pròpia i a la de tots, amb la dosi justa d’humor i veritat, seguint les sàvies orientacions d’Oscar Wilde: “Si els dius la veritat, et mataran. Per tant, fes-los riure”. Aquest és l’únic però gran secret d’un sempre vell i nou ofici que “és una celebració de la vida” però que, alhora, no deixa de tenir la funció d’“entretenir l’espera, per no recordar que has de morir”. José-Miguel Vila (Ociocrítico.com)
“L’evidència és que fins i tot des de l’histrionisme i l’exageració, Luis Bermejo es fa l’amo de l’escena; li agradaria desdoblar-se en August i en Carablanca, però al màxim que arriba és a una evocació de Charlie Rivel. No hi ha un minut del pallasso, sinó els nervis, les frustracions d’un pallasso que es va enamorar d’una écuyère, i que volia ser domador d’elefants. En aquests moments de tristesa, de fracàs, de ràbia, és on hi ha el millor de Fernández y Bermejo.”
Javier Villán (El Mundo)
“Un dels aspectes més interessants del text escrit per José Ramón Fernández és l’entabanadora transició entre el relat en si i el moment en què definitivament actua per a nosaltres transformat ja en pallasso. (···) El públic riu en diverses ocasions i aplaudeix el protagonista amb efusivitat. El minuto del payaso ofereix les virtuts interpretatives d’un actor excel·lent en potser la seva millor actuació.”
Ángel Esteban Monje (elpulso.com)
“On és l’aventura, el risc, el viatge, en definitiva... On és la vida com a experiència?”. Això es pregunta el personatge creat per Fernando Soto en l’últim espectacle de la companyia madrilenya Teatro El Zurdo. Un pallasso.
"Un treball vibrant amb picades d’ullet a la metatrealitat i que aconsegueix la participació entusiasta del públic." Juan Ignacio García Garzón (ABC)
El dia del “Festival d’homenatge al circ”, una funció benèfica en la qual se succeeixen números de circ en un teatre, un pallasso espera el seu torn al fossat. Faran que surti a l’escenari per una trampa. En la soledat de l’espera, repassa i evoca moments del seu passat i ens confessa la seva relació amb la família i els fets i les persones que el van marcar al circ on va néixer. A més, ha vingut un productor de la tele que li proposarà que hi vagi a fer el seu número, cada dia el mateix, a la una de la matinada, en un late show. Un minut.