“Emilia: caça major. Emilia és, pel meu gust, l’obra més complexa, arriscada i ferotge de l’argentí Claudio Tolcachir. Encara m’estic recuperant del seu impacte als Teatros del Canal. Extraordinària funció: text, posada en escena, interpretacions. Molt dura, molt negra, amb una tensió asfixiant, i un dels treballs d’equip més intensos i conjuntats que he vist. Té l’estranyesa d’un malson, però ja sabem que hi ha malsons que passen a plena llum, un dia rere l’altre. En família. (···) Emilia està omplint el Canal. El públic detecta quan hi ha vida, quan hi ha caça major. (···) Com a dramaturg, Tolcachir dosifica molt sàviament la informació, donant les pistes precises sense ocultar cartes ni subratllar la naturalesa profunda de cada personatge, sense forçar-nos a treure conclusions anticipades. Com a director, mostra aquí un impressionant maneig dels tempos. (···) La funció té alguna cosa de primigènia, alguna cosa que apel·la directament als sentits i les emocions bàsiques, al dolor i a la por, a la còlera i la pietat. Els cinc actors defensen personatges dificilíssims, amb moltes capes i molts colors. He vist grans treballs de Gloria Muñoz, però aquest s’endú la palma. És un làser quirúrgic, entre Geraldine Page i Julia Caba Alba. (···) Malena Alterio, amb la fragilitat anímica d’una nena atemorida, et trenca el cor lentament, de principi a final: un altre tour de force. David Castillo es mou entre l’agitació extrema, arran del perill, i una indefensió melancòlica, commovedora. Daniel Grao ens mostra un Gabriel futur, madur i desolat per la pèrdua, i a cavall de la seducció i l’egoisme en el present de la història. Alfonso Lara em va deixar sense alè. Enorme personatge i enorme interpretació: no em sembla cap hipèrbole dir que està molt a prop de la vitalitat, la precisió, la subtilesa i el vitalisme neuròtic de James Gandolfini, potser  perquè Walter no està lluny de Tony Soprano, un monstre revestit de bonhomia. No, m’expresso malament: la clau està en com sap fer que coexisteixin la bonhomia i la monstruositat del personatge. El crescendo de l’última mitja hora (per escriptura, direcció i interpretació) és una de les coses més poderoses que he vist últimament dalt d’un un escenari. Heu de veure Emilia. Et deixa exhaust, estremit, sacsejat i elevat com les grans tragèdies.”
Marcos Ordóñez (El País)

---

“Emilia és una comèdia negra, ombrívola com el cor del seu hiperactiu protagonista, que intenta camuflar el seu buit interior (i l’artifici on viu) sota l’eufòria, la loquacitat i la sobreactuació permanents. Si s’aturés, s’enfonsaria. (···) L’Emilia de Gloria Muñoz destil·la abnegació genuïna i una falta d’amor propi connatural a qui es va veure obligada, per classe social i circumstàncies, a consagrar la seva vida a tenir cura del que és dels altres i a oblidar-se d’ella mateixa.”
Javier Vallejo (El País)

---

“Claudio Tolcachir no et deixa indiferent; arrisca, investiga, força les situacions, la ràbia i el melodrama a Emilia. És lògic que vulgui deixar enrere i superar, recolzant en les seves línies mestres, la marca personal: La omisión de la família Coleman. Conflictes familiars que són, alhora, conflictes socials. Psicologisme dels personatges que són, alhora, radiografia d’una col·lectivitat. L’eix de la representació és Gloria Muñoz, i una direcció de Tolcachir poderosa, però amb alts i baixos. I amb Gloria Muñoz, substància medul·lar de la funció, la violència controlada i, amb freqüència, incontrolable d’Alfonso Lara, un perdedor; el dolor reprimit de Malena Alterio; i Daniel Grao i David Castillo.”
Javier Villán (El Mundo)

---

“Emilia és un pas endavant. Hi desapareixen les guspires de comèdia i l drama /melodrama d’aquesta nova família desestructurada està carregat de llicències: diàlegs i actituds que es desvien del realisme, subratllats per la fantasia escenogràfica. En aquest espectacle brilla la més gran virtut que pot tenir un director: el sentit del ritme. Tolcachir ha sabut trobar també un repartiment que gairebé m’atreviria a qualificar d’immillorable. Els quatre papers centrals són complicats. (···) Tots quatre estan magnífics, tot i que no puc deixar de dir que Gloria Muñoz demostra, un cop més, que és una de les nostres millors actrius. El cinquè, Grao, el paper del qual és més natural, no desmereix. Gran funció.”
P. J. L. Domínguez (Guía del Ocio)

---

“Tolcachir manipula el trencaclosques amb una habilitat extrema en un treball tenyit per la sequedat i la negror, que se sosté en uns diàlegs magnífics. (···) L’aparell interpretatiu és també esplèndid en aquest muntatge espanyol, de Gloria Muñoz, que broda aquesta Emilia abnegada i pacient fins a l’extenuació, a Malena Alterio, una Caro que penja d’un fil remot per fugir de la vida imposada, passant pel Walter histèric d’Alfonso Lara, el Leo de David Castillo, aterrit davant de la possible ruptura de l’estabilitat fictícia i l’afinat Gabriel de Daniel Grao.”
Juan Ignacio García Garzón (ABC)

---

“És una funció que comença desmanegada i poc a poc es va alçant; com un puzzle desbaratat i que troba sentit quan s’encaixaa una de les peces. Està plena de subtileses, de portes obertes, de racons foscos, que obre les ments i els interrogants dels espectadors, i els sacseja les emocions. En bona part per la interpretació, que també porta el segell de Tolcachir: sinceritat i organicitat. Gloria Muñoz (una actriu magnètica, a qui és impossible no mirar fins i tot quan es troba en escena en un segon pla) encapçala un repartiment admirable i emocionant: Alfonso Lara, Malena Alterio, David Castillo i Daniel Grao. Una funció emocionant.”
Julio Bravo (unabutacaconvistas)

---

Uns actors que fan una labor intensa però sense carregar, plena de veritat i profundament inquietant. Alfonso Lara interpreta el cap de família, Walter, de forma perfecta. Malena Alterio sorprèn en el paper de la seva dona, una Ida Caro que no se sap gaire en quin món viu. David Castillo (el Jonathan d’Aída) torna a demostrar la seva gran capacitat interpretativa (ja ho va fer a Münchausen) al paper del fi hiperactiu i perdut. Daniel Grao per part seva defensa durant bona part de la funció el seu paper escoltant, fora del quadrilàter de l’acció, i quan entra es troba a l’alçada dels seus contrincants. I per acabar, Gloria Muñoz. Gloria Muñoz és una ‘Emilia’ immillorable. La seva contenció eleva aquest personatge central a cotes mestres. Resulta fascinant, com sempre (només hem de recordar un dels muntatges més interessants i difícils de la temporada passada, La amante inglesa). Que bona que és aquesta dona. I que fàcil que fa que sembli el que és difícil. En definitiva, que tot i que t’estiguis preguntant durant bona part de la funció "què està passant exactament aquí?" (o precisament per això), aquest muntatge estrany i desconcertant resulta francament recomanable. Una intensa experiència. Per tant, no oblideu aquest nom: "Emilia, Emilia, Emilia…"
Miguel Gabaldón (notodo.com)

---

“Emilia proposa una aproximació, gairebé vouyerística, a l’anguniosa realitat d’una família argentina carregada d’amors, odis i contrarietats. Una obra que no s’acaba quan s’abaixa el teló sinó que queda en la ment de l’espectador i demana debats, amb un cafè pel mig, quan se surt de la funció.”
Fabián D’Amico (mundoteatral.com)

---

“Volcà emocional. Enmig del viatge antropològic de la vida de Walter, sobre el vincle del qual amb Emilia és la trama i la subtrama de la peça, hi ha: situacions hilarants, commovedores, revelacions majúscules, uns escacs on potser t’equivoques de quina és la peça que es mourà a continuació, per on vas lliscant en una estructura dramàtica subtil i relliscosa. (···)  Allò que és brillant de Claudio Tolcachir és que no necessita, i aquí rau la potència de la seva poètica, jugar al misteri fosc o “fer la peça intel·ligent”. Allò que captiva de la seva dramatúrgia és que la qüestió brilla per ella mateixa: la seva simplicitat, la seva complexitat i la vitalitat de la dura (duríssima) història es conjuguen per donar per resultat un camí estret i elegant per on lentament t’aniràs esquitxant amb el fang de la història, i quan la llum s’apaga, hauràs quedat impregnat pel magma d’una història tan sísmica que commou en tot el seu recorregut.”
 Hugo Manu Correa (Tranvías y Deseos)

---

“A Emilia se succeeixen simultàniament accions interrelacionades que ens parlen de la intimitat dels personatges en aquell anhel per buscar els lligams perduts i el veritable amor. Aquest afecte tan tenyit de llàgrimes i de commoció, com ho estan tots els vincles miserables, inconclusos. Emilia permet, a través d’un text profund i commovedor, posar l’accent en els vincles i en com els éssers humans busquem incansablement l’amor, encara, en llocs plens de dolor i de malenconia.”
Sofía Lara Gómez Pisa (BAFICI 2014)

---

“Claudio Tolcachir commou amb la seva nova peça, sensible, dura i pertorbadora. No passa gaire. És més: no passa gairebé mai. Però si una obra és capaç de transformar-nos durant unes hores, de fer-nos tornar més sensibles, més vulnerables, més delicats; si no ens deixa ni registrar de seguida la convenció de l’aplaudiment, perquè la funció ja s’ha acabat però encara no et pots alçar de la cadira i no tens prou emoció per agrair als actors tanta veritat en escena; tanta honestedat; si una petita sala independent aconsegueix això, el teatre no morirà mai.”
Mercedes Méndez (Tiempo Argentino)

---

“La història es fa i es desfà a través d’aquests cossos que irradien una sensibilitat atordida, que sufoca, que demana llibertat però no la troba. Tolcachir sap que no hi ha cap drama millor, en aquesta època, que el que es construeix des d’aquest lloc: des de l’emoció pura que provoca una conducta desestabilitzada perquè la seva existència no troba l’equilibri necessari. (···) Emilia és un drama summament apassionat des de la seva construcció però altament irritable a l’hora de voler-lo observar des d’una possible afirmació d’afectes. No proporciona possibilitats. Això el fa tan desestructurador i, alhora, tan provocador de reflexió.”
Carlos Pacheco (La Nación)