"Xicu Masó fa el més difícil: agafa aquest Pinter primerenc i fa que tota l’acció passi a través dels cossos dels actors. Memorable!
Andreu Gomila (Time Out)

---

"Magnífic espectacle el que acaba de dirigir Xicu Masó. (···) Albert Pérez ofereix amb el seu vagabund la millor interpretació seva que recordo, Marc Rodríguez i Carles Martínez formen una parella de germans senzillament sensacional."
Ramon Oliver (Què fem?)

---

"Xicu Masó l'ha dirigit magníficament al Lliure, en òptima versió catalana (L’encarregat) d'Ernest Riera, i muntatge fidelíssim, que canvia només les localitzacions i els noms dels personatges. Els tres actors em van semblar formidables. Albert Pérez defensa amb ungles i dent l'incòmode rol de Daunis (abans Davies), el vagabund plom i inisidiós, i Marc Rodríguez clava l'inquietant perfil de Miki (abans Mick), que fa servir les paraules com el calamar la tinta, però qui s'endú la part del lleó és Carles Martínez fent d'Anton (antes Aston), en un treball superlatiu amb la dolçor desolada del millor Antonio Casal, i que et fa escruixir amb el famós monòleg de la confessió: he vist moltes vegades The Caretaker, però mai més ben servit que per aquest actor. Per quan The Hothouse?"
Marcos Ordóñez (El País)

---

"Profundament tocat, després de veure L’encarregat, l’obra de Halold Pinter, en el superb muntatge que ha dirigit en Xicu Masó. (···) La veritat és que no havia vist mai un Pinter tan ben llegit i escenificat, capaç de crear aquesta llum evanescent i l’aire de misteri que tenen les coses humanes. Per això, a l’hora de jutjar el que veiem, ens estremim. (···) Quina autèntica i veritable meravella!!! No premiar i donar més vida a aquest muntatge seria ofendre a la professió teatral. Per fi el Teatre Lliure sembla recuperar l’essència del seu alè."
Joaquim Armengol (Núvol)

---

“Exquisidesa a l’Espai Lliure. Les obres de Harold Pinter són com la pluja fina. Primer sembla que no et mulles i, al final, sempre acabes calat fins als ossos d’un teatre que no provoca mai indiferència. Una bona mostra d’això és l’excel·lent versió de L’encarregat que ha estrenat Xicu Masó a l’Espai Lliure (···) Pocs dramaturgs com aquest demanen, exigeixen, ser representats per actors de primera. Albert Pérez (l’indigent), Carles Martínez (l’individu que l’acull) i Marc Rodríguez (el germà propietari de l’immoble) responen al repte de manera extraordinària amb un treball mesurat, primmirat, en què compten cada gest i cada paraula.”
Jose Carlos Sorribes (El Periódico)

---

“Excel·lent joc d’equilibris. La direcció de Xicu Masó és molt afinada i aconsegueix que el text de Harold Pinter llisqui fluid, mantenint la intriga i desvelant fins a quin punt el desheretat pot arribar a ser ingrat quan ensuma poder. (···) Els personatges, creats fa 44 anys, són igual de roïns que ho podrien ser els d’avui.”
Jordi Bordes (El Punt Avui)

---

"Pinter construeix uns diàlegs entretallats que exigeixen una execució mil·limètrica, naturalista sense realisme. I carai si Masó ho aconsegueix, amb la fluïda traducció d'Ernest Riera. Els tres actors, perfectament coordinats, jugant amb precisió la comicitat i el suspens d'unes situacions prou normals com per resultar estranyes. Si Albert Pérez està superb i Marc Rodríguez brillantment cínic, Carles Martínez ens regala una composició orgànica i unes expressions d'enorme profunditat. Molt encertat el canvi dels referents geogràfics, ja que juga a favor de l'humor, l'espai escènic realista (Paco Azorín) i la il·luminació (August Viladomat). L'encarregat és un dels millors Pinter que hem vist perquè penetra fins a l'arrel del text i l'absurd esdevé la quotidianitat de tots nosaltres. Gran teatre. Gran funció. Imprescindible."
Santi Fondevila (Time Out)

---

"L’atmosfera que es crea a l’Espai Lliure és perfecta: una amenaça disfressada de comèdia, la violència que només coneixen els clowns. Albert Pérez és Daunis, el paràsit –una presència demoníaca–; Marc Rodríguez és Miki, el germà fugit a un món paral·lel (desconnectat del seu drama familiar), i Carles Martínez és Anton, l’altre germà (desconnectat del seu món interior i exterior).  Entre tots tres creen una fèrria trama que aconsegueix el seu zenit en el monòleg d’Anton, quan reconstrueix l’home que era abans."
Juan Carlos Olivares (Ara)

---

"La direcció d'actors de Xicu Masó resulta modèlica. Albert Pérez, el rodamon rescatat del forat, Carles Martínez, el «samarità» que va passar per un manicomi i cultiva la síndrome de Diògenes acumulant tota mena d'objectes i Marc Rodríguez, el seu germà —aquella barreja de psicòpata numèric i humorista sàdic—, treuen petroli dels diàlegs pinterians. Al principi de l'obra, et penses que veuràs una variació d'aquell «Boudou salvat de les aigües» de Jean Renoir; és a dir, l'indigent que acabarà abusant de l'hospitalitat del seu benefactor. Però, a mesura que avança la trama, el pressumte barrut va essent víctima del joc de dos peculiars germans. (···) No sabem si Pinter és divertit. Però en la «terra de ningú» que s'agradava de cultivar floreix el treball actoral. Carles Martínez, Albert Pérez i Marc Rodríguez. Masó no es tira cap farol: es treu de la màniga un trio d'asos i guanya la partida. Un Pinter estimulant."
Sergi Doria (Abc)

---

"Harold Pinter construeix un conte fosc per retratar la condició humana: tant ambiciosa com covarda, tant generosa com ingènua, tant insultant com exigent a què se'l respecti. El treball dels actors amb la direcció de Xicu Masó és molt bonic, mesurat. Permet que respirin els personatges sense que decaiguin en caricatures, ni en uns éssers massa estranys. Evoquen una sensibilitat que genera empatia. Tots i cada un d'ells, tot i les seves manies i paraulotes i actituds qüestionables. En el fons, tots són (som) fràgils. No s'ho perdin. I pensin que el retrat és de fa 44 anys. No hem canviat gens."
Jordi Bordes (recomana.cat)

---

"Harold Pinter, de nou. I no és un joc de paraules. Perquè aquesta obra ('The Caretaker') escrita per l'autor anglès l'any 1959 ressona ara com si fos l'obra d'una jove promesa dramatúrgica de les que de tant tant es descobreixen per aquests verals en els últims temps. (···) Pinter s'escapa de l'absurditat radical i la converteix en l'avantsala d'una mena de realisme brut perfumada amb aires de clown, però discretament."
Andreu Sotorra (Clip de teatre)