“Andrés Lima firma una direcció molt cuidada, des de la paraula fins al gest més ínfim, i Alberto San Juan i Guillermo Toledo ofereixen una gran interpretació. La sobrietat de la posada en escena i el continu moviment dels personatges omplen un text que segueix funcionant encara que el nonsense dels protagonistes resulti reiteratiu. El montaplatos mereix una visita al Lliure.”
Santi Fondevila (ARA)

“Gran vetllada al Matadero: San Juan i Toledo un altre cop junts, colze amb colze, a El montaplatos de Pinter, la nova i magnífica entrega d’Animalario. (···) El montaplatos (1960) és la peça de Pinter que s’acosta més a les estructures del teatre de l’absurd: una premissa esbojarrada que es desenvolupa com un teorema. La seva influència va ser enorme, incalculable. Va marcar ritmes dramàtics (els stacattos de Mamet) i va arribar, trenta anys després, al neo cinema negre: des de Tarantino (els diàlegs de Travolta y Jackson a Pulp Fiction). (···) El montaplatos és una negríssima entrada de pallassos ferotges que dura una hora i vint. Excel·lentment adaptada, dirigida i interpretada (encarnada, aquesta és la paraula), amb un ritme magnífic que no decau ni un segon (···). San Juan i Toledo estan de primera. És un plaer veure junts aquest parell. Haurien de fer deu comèdies més, com a mínim. Grans aplaudiments.”
Marcos Ordóñez (El País)

“Andrés Lima ha orquestrat un espectacle apassionant en el qual el gran guinyol potencia l’horror, i l’horror se sosté gràcies a l’humor d’allò que és ridícul. Lima entén encertadament que els assassins Gus i Ben pertanyen a la mateixa estirp del pallasso llest i el pallasso ruc, originari del circ, en la qual s’inscriuen el Vladimir i l’Estragó de Beckett a Tot esperant Godot. (···) Excepcional demostració de sintonia entre tots dos intèrprets. La prodigiosa compenetració de Willy Toledo amb Alberto San Juan articula un gran espectacle interpretatiu. L’escalada de tensió no s’atura en cap moment. (···) En el context polític d’avui, i partint de la circumstància ideològica d’aquesta posada en escena d’Animalario, resulta obvi que les ordres que el poder envia a tots dos sicaris s’interpreten com a mandats del poder econòmic als treballadors. A dalt del muntaplats hi hauria els poders financers gaudint de l’opulència i enviant ordres cada cop més irrealitzables a uns subalterns en una situació progressivament més precària i desconcertant, incapaços de complir les seves exigències arbitràries, capricioses i desorbitades.”
Rafael Fuentes (El Imparcial)

“Lima ha aconseguit realitzar un brillant exercici teatral que comença quan els espectadors ocupen l’enorme buit negre on es desenvoluparà la representació. (···) Entre les dues grades, un parell de catres, dues portes i el muntaplats del títol. I dos actors: Alberto San Juan i Guillermo Toledo. Tots dos en estat de gràcia interpretativa. Això seu és pura coreografia. (···) San Juan i Toledo s’estan llançant constantment a la jugular. I quan es relaxen és per preparar l’assalt següent. Un treball extenuador que manté l’espectador clavat a la butaca. (···) Teatre absurd, teatre esperpèntic, que ens remet a Beckett i fins i tot a Arrabal, nascut dos anys després que Pinter. En resum, malgrat Pinter, l’espectacle em va resultar summament interessant.”
Antonio Castro (Madrid Diario)

“Alberto San Juan i Guillermo Toledo són Ben i Gus, els dos assassins que mantenen una tensa però inevitablement còmica relació entre ells. L’un, prenent el rol del servent i l’altre el de l’amo. Els dos coneguts actors mantenen el ritme de la funció a nivells òptims i aquesta es beneficia de la seva evident complicitat, que fa aflorar en nombroses ocasions el somriure de l’espectador. (···) Els elements de la posada en escena estan fets servir d’una manera molt intel·ligent per crear l’atmosfera precisa. Com a element fonamental, l’escenografia de Beatriz San Juan, que essent extremadament simple és altament impactant. Sense oblidar un excel·lent disseny d’il·luminació molt atmosfèric que ajuda a crear l’ambient necessari. I un disseny de so que contribueix també de forma fonamental a crear un continuum sonor d’ambients subtils i efectes estrepitosos que arriben a crear en l’espectador, en determinats moments, una ansietat pròxima a la dels protagonistes.”
Miguel Gabaldón, (Notodo.com)

“San Juan i Toledo controlen, sens dubte, encara que en ocasions s’allunyin fugaçment de Ben+Gus per connectar amb el públic: una estranya fissura a la quarta paret. Tot i així, el públic s’ho passa de primera: riu, està atentíssim i l’ovació va ser intensa.”
Carlos Herrera (Más Teatro)

“La interpretació de Guillermo Toledo i Alberto San Juan és magnífica. Com l’escenografia de Beatriz San Juan i el so de Nick Powell, que creen una atmosfera asfixiant.”
Alberto Piquero (La voz de Avilés)

“Interpretativament, Alberto San Juan i Guillermo Toledo estan d’excel·lent. Es deixen l’ànima en una història sense fissures, a través de l’absurd, i tot i així no deixen de tocar de peus a terra. Transmeten sensacions perquè l’espectador reflexioni, sense pressa, però sense deixar d’empènyer perquè prengui partit. Convé afegir que a més Alberto San Juan s’ha encarregat també d’adaptar el text de l’obra. (···) Quan veig una companyia que s’atreveix amb una obra d’aquesta mena, em faig moltes preguntes intentat saber què ha dut els actors i el director a escollir-la. (···) Potser el director va trobar durant el muntatge les respostes a les seves preguntes. Jo, com a espectador, el que vaig descobrir al final és que els absurds som nosaltres, els servents obedients del poder.”
Javi Álvarez (Crónica Popular)