Gira el teu dispositiu per visualitzar aquesta web.

Si veieu aquesta pantalla a l'ordinador, proveu de reduir el zoom.

El rey

La premsa ha dit 

“El Lliure ens està oferint alguns espectacles de la capital, entre els quals hi ha aquesta divertida i interessant revisió de Teatro del Barrio del paper jugat per Joan Carles I des que va arribar a Espanya el 1948 fins avui. (···) El tema és la realitat però els tres actors són tan potents que la realitat acaba sent batejada amb l’humor desbordat que ens permet riure, pensar i aprendre alhora. No es perdin aquest espectacle.”
María José Ragué-Arias (El Mundo)


Amb un to irònic i de comèdia, El rey se centra en els anys de la Transició, desbaratant, en paraules de San Juan, aquell relat mític amb herois salvadors la figura central dels quals va ser el rei Juan Carles. (···) En un escenari auster, amb una butaca a mode de tron, molt desballestat i recolzat en uns llibres, i un llit al fons, a més a més del personatge del rei, interpretat per Luis Bermejo, aquest relat “lliure” va obrint camí a l’aparició d’aquell món d’homes (cap dona) que va liderar els anys que transcorren des de l’arribada de Juan Carles a l’Espanya de Franco.”
Rocío García (El País)
“Alberto San Juan i la cooperativa cultural Teatro del Barrio practiquen un teatre polític d’indubtable qualitat i de gran interès. (···) El rey és un aiguafort grotesc. Un retrat intermitent d’una institució medieval posada al servei d’una ideologia que muta però es manté en la seva essència. Un esperpent d’una ficció reial. La millor virtut de la funció, amb tres actors magnífics, és qüestionar la història oficial i reescriure un relat menys amable i eufòric. Suplir la ignorància imposada. Despullar a la fi el conte sobre la monarquia com a institució per convertir-lo en una tragicomèdia en què el protagonista és víctima també, encara que ni d’això sigui conscient.”
Santi Fondevila (Ara)
El rey s’aventura amb una diversió desimbolta per unes sospites raonables –i poc divulgades– sobre el misteriós personatge, al servei del qual es va celebrar aquell grotesc disbarat casernari. (···) Teatro del Barrio no fa, doncs, de manera exacta,ni tan sols preferent, una paròdia dels seus personatges. Davant dels silencis clamorosos que es teixien al voltant de Joan Carles I, Luis Bermejo utilitza un dels recursos del seu repertori expressiu, pròdig en ganyotes grotesques formidables. (···) Valen molt la pena les sorpreses constants que ofereix la interpretació d’El rey i, és clar, el ball de bastons que hi ha.”
Joan-Anton Benach (La Vanguardia)
La poderosa i bufonesca imatge del monarca que ofereix el genial actor Luis Bermejo situa immediatament el públic en el clima d’un relat que no serà, tot i això, el d’una burlesca caricatura del personatge, sinó que posarà l’accent en el paper de la institució en els anys de la dictadura i els del canvi de règim. (···) En el muntatge, llueix el treball en el perfil dels protagonistes. A més a més dels girs de Bermejo com al rei, San Juan brilla encarnant, entre d’altres, un ben caricaturitzat Franco. Willy Toledo dóna una lliçó d’interpretació recreant amb breus cites els personatges que li han toquen, entre ells en Puig Antich. Tots tres en tenen prou amb un gest o una frase ben col·locada per dibuixar Don Joan (pare de Joan Carles), Millán-Astray, Alfonso Armada, Carrero Blanco, Henry Kissinger, Adolfo Suárez, Felipe González i un llarg etcètera.”
César López Rosell (El Periódico)
 “La particular forma de barrejar teatre document i la farsa, sumada a la intenció de teixir la teranyina d'un discurs àcid, malcarat i per moments difamador, fa d'El rey un artefacte esmolat i coratjós. El to gruixut és una convenció llançada des de les primeres llums de l'espectacle, que ens descarreguen un Joan Carles I recargolat en ganyotes i sorolls desagradables, com un 'Ubú rei' podrit entre tanta hipocresia, pròleg d'un recorregut biogràfic gens amable, histriònic i desafiant, que no amaga en cap moment la intenció bel·licosa envers el Monarca i tot el que representa.”
Manuel Pérez (Retaule de les Meravelles)
“Els règims se succeeixen, el poder econòmic (per tant, el poder real) es manté en poques mans: les mateixes o semblants. Aquesta podria ser la tesi subjacent a aquesta crònica satírica de la Transició, centrada en la figura de don Juan Carles, interpretat amb un instint mesurat bufó per Luis Bermejo, perit en ganyotes, que parodia el Monarca sortint sense caricaturitzar-lo, amb una actitud tan respectuosa en el fons amb la persona com càustica amb la institució i amb el paper desenvolupat. Alberto San Juan, autor i director d’El rey, voreja el relat oficial i unívoc sobre com es va gestar i desenvolupar el canvi de règim per traçar un altre relat, que beu de fonts crítiques diverses però coincidents. (···) Establida la clau paròdica, en les antípodes del tractament escènic hiperrealista que San Juan va imprimir a Ruz-Bárcenas, el muntatge s’endinsa en un retrocés, en el qual el Monarca passa revista a episodis crucials de la seva vida, protagonitzats per Don Joan, el seu pare; Franco, que el va triar com a successor; Millán-Astray, visitant; Alfonso Armada i Comyn, preparador de l’ingrés a l’Academia del Ejército de Tierra, i una infinitud de figures històriques, delineades en pocs traços però definitoris (i en general, amb gràcia) per Guillermo Toledo i pel propi San Juan. A mesura que avança l’espectacle, la unitat d’acció inicial es dilueix i va deixant pas a un fris d’episodis, en els quals apareixen Adolfo Suárez, Felipe González, etc., que situen El rey a la mateixa frontera del cabaret políticoliterari. El públic, guanyat d’entrada, s’ho va passar pipa, amb raó.”
Javier Vallejo (El País)
“Luis Bermejo interpreta el rei. A estones sembla un clown, una caricatura, però sabent molt bé el que es fa. El muntatge té una estructura cronològica. Comença amb el final del seu regnat, però després fa un salt en el temps fins a situar l’espectador als inicis amb Franco com a principal valedor. Durant tota l’obra passen per l’escenari personatges de la més recent història d’Espanya –interpretats per San Juan i Toledo- i alguns dels moments clau, que es detallen amb la data en què van passar. (···) A l’obra, els primers anys setanta queden reflectits com aquells en els quals es va escriure la narrativa de la posterior Transició. En una breu escena apareixen Carrero Blanco, acabat de ser nomenat president del Govern perquè sí, Henry Kissinger i el propi Juan Carles. Xerren, beuen i consensuen “la inauguració del liberalisme”. Així es feien les coses a Espanya, insisteix l’obra. Sorgeix llavors d’entre les ombres un jove Adolfo Suárez i el príncep calma els franquistes, s’alça i amb una copa a la mà proclama: “No vull que els vencedors de la Guerra Civil es converteixin en els vençuts de la Democràcia”. El muntatge descriu sense subtileses tot el que vindrà després. (···) No entra als anys més recents amb excepció del famós "no ho tornaré a fer més". La caricatura està feta i als autors no els fa falta recordar les caceres a Botswana o les històries amb empresàries alemanyes a compte de l’erari públic. És més, gairebé com si no haguessin passat: de sobte, aquest rei antic mor i és enviat al podridor d’El Escorial. El text explica com podrien ser aquests fastos: davant del taüt es repetirà el seu nom tres cops i si no respon és que el rei és mort. Això és el que queda quaranta anys després. Com explica San Juan, “nosaltres plantegem projectes incòmodes, però és que no es tracta de lliurar una veritat atractiva sinó de qüestionar-la”. L’espectador que en tregui les seves pròpies conclusions.”
Paula Corroto (eldiario.es)
“Un espectacle gran. Ambiciós artísticament i políticament, ja que intenta proporcionar als espectadors elements de judici per mitjà del teatre. No intenta ni clavar-los una llauna, ni adoctrinar-los, ni dotar-los d’un discurs o de frases fetes. Precisament fa el contrari. Es tracta d’alliberar-los dels discursos existents, aquells que els han ficat al cap a cops, perquè puguin pensar per ells mateixos i en ells mateixos, com a individus i com a col·lectiu. Teatre fet amb imaginació i amb art. (···) Una llum que busca ficar-se enmig, per permetre mirar i veure la festa que porta explicant-se i celebrant durant els últims quaranta anys. La mateixa que alguns volen seguir celebrant i que aquests titellaires, amb orgull, van aixafant amb dades, cites, música, sorna i alegria. No els ho tinguin en compte. Són uns simples titellaires que han llegit, i han llegit molt. Paraules escrites que saben portar a escena i donar-los vida.
Antonio Hernández Nieto (El Huffington Post)
“Actoralment l’obra és un repte dificultós: despullada de cap decorat, densa i a tocar de l’esperpent, els actors fan veritables filigranes per no caure en el caos que la narrativa tradicional ha ocultat amb la seva historiografia acaramel·lada. Ho aconsegueixen, tot i que no tenen pocs entrebancs. Des del bufonesc personatge en què Bermejo fica el rei (un aire dantesc, de bavós agonitzant, que fa que no ens prenguem tan seriosament la seva terrorífica i despietada història; una cosa que el rei mateix ha encoratjat), fins a la llista d’éssers oportunistes i una mica repulsius que San Juan i Toledo van brodant entorn seu, és difícil no deixar-se emportar per l’imponent allau memorística. Cada intèrpret agafa amb un ostensible esforç aquesta desfilada de personalitats més que complexes (i falses), però és l’entrada de Guillermo Toledo, un remolí que és un veritable recital d’interpretació, la qual cosa apuja instantàniament el to de l’espectacle fins a la sorpresa. La seva tasca com a actor és notable, el canvi de registres, impressionant.”
Shangay Lily (público.es)
“No se m’acut una manera millor de “celebrar” els quaranta anys de regnat de Joan Carles I que la genial obra d’Alberto San Juan, El rey, al Teatro del Barrio. En una hora i mitja veiem passar la història recent d’Espanya, encarnada en la vida del re, des de la infantesa. I el millor és que l’obra s’atura als anys vuitanta, passant per alt el més recent, Corinna, Botsuana, Urdangarin i altres. Tot això ja ho sabem, i San Juan ha entès que la llanterna s’ha de dirigir als anys previs: les relacions amb la dictadura, el paper en la Transició i ja en democràcia. I dalt de l’escenari no hi ha inviolabilitat que valgui. No es perdin El rey. A part de la intel·ligent posada en escena i el treball sorprenent de Luis Bermejo, Guillermo Toledo i el propi San Juan, els garanteixo que riuran. Molt. A riallades. Però no és un riure alliberador, sinó més aviat sinistre, xungo, d’aquells que sense poder parar de riure fan que et preguntis de què carai rius: del rei, o de nosaltres que el vam estimar tant? A la sortida del teatre, encara enriolats, jo em preguntava si l’actual rei és el que veiem, o haurem d’esperar que d’aquí quaranta anys un autor teatral ens ho expliqui.”
Isaac Rosa (eldiario.es) 
“Som davant d’una gran obra de teatre. Per molts aspectes: fica el dit a la nafra de molts assumptes espinosos de la història d’Espanya dels últims 70 anys que no s’han volgut abordar. Ofereix una visió crítica de la història de la Transició i no la dolça imatge que se n’ha intentat transmetre. I perquè es posa en tela de judici allò que molts sectors consideren gairebé sagrat: la institució monàrquica. A això hi unim una magnífica posada en escena i tres grans actors. Només falta felicitar l’Alberto San Juan, el Guillermo Toledo, el Luis Bermejo i tot l’equip del Teatro del Barrio. Quan es diu que l’anomenat règim del 78 està en procés de descomposició, és fonamental poder veure obres com aquesta. Ens ajuda a entendre moltes coses que no només han d’estar en coneixement dels historiadors sinó de la gent en general.”
Julián Vadillo (Diagonal)