L’autora anglesa Sarah Kane comença la seva obra Psicosis 4.48 amb unes frases inquietants que sovint em venen al cap:
(Silenci llarg) —Però tens amics (silenci llarg) —Tens molts amics. —Què ofereixes als teus amics perquè et donin tant de suport? (silenci llarg) —Què ofereixes als teus amics perquè et donin tant de suport? (silenci llarg) —Què ofereixes?
Aquest conjunt de rèpliques es repeteixen en un altre moment del text, la seva última “confessió” en forma de poema dramàtic que va escriure abans de suïcidar-se. El brot psicòtic que expressa Kane en la seva peça no es queda en la transmissió d’una experiència personal, sinó que transcendeix en una experiència social i col·lectiva, en la qual tots ens podem sentir representats d’alguna manera.
L’onzena plaga té alguna cosa a veure amb aquestes rèpliques, amb el fet que fins i tot l’oferta més íntima necessita sempre una demanda. Té a veure amb el preu que posem a les relacions personals, amb la idea del valor com a càlcul intercanviable i amb la manera com el sistema mercantil ha envaït les relacions més íntimes. La llei implacable del mercat, com una nova plaga que es globalitza. Al text bíblic, la desena plaga –la mort dels primogènits– és la més dura. Però com a dolor irreparable, es conté en el marc de la família, la famosa “cèl·lula social” que sosté la societat sencera. Sembla que en la nostra actualitat, aquesta cèl·lula ha entrat en una crisi oncològica irreversible, les formes tradicionals semblen enfonsar-se, les sòlides estructures són rosegades per un exèrcit de rates. Al Captiveri, l'últim gran càstig va convèncer el Faraó que el poble esclau obtingués la llibertat. Què hem d'oferir avui, i a qui, per obtenir-la?
Tornant a la implacable Sarah Kane: “Què ofereixes als teus amics perquè et donin tant de suport?”.
Suggestivament, no sé gaire per què tot i que ho intueixo, la forma que ha adoptat L’onzena plaga s’acosta més al teatre canònic: una història, una forma dramàtica progressiva, diàlegs, personatges… I fins i tot el sentit de l’humor! Com si es donés un últim intent desesperat i grotesc d’agafar-se a uns pilars antics que estan a punt de trencar-se, potser aquesta és una manera de contrastar encara més la història amb el present, i de mostrar la melangia per unes estructures que “oferien” seguretat.
Victoria Szpunberg
