presentació de primavera

Estimat públic,

 

vaig llegir que la història és la forma científica amb què coneixem la memòria col·lectiva i que se sustenta, bàsicament, en dues menes de materials: els documents i els monuments. Rebutjant doncs el teatre monument, ens endinsem en el document. I així comencem a confeccionar bona part d’aquesta primavera. En el teatre dels últims 75 anys hi ha hagut certa tendència ha crear “obres monument”, oblidant la part substancial de l’art escènic en sí: l’art efímer. Res no és per sempre. I amb aquest poder transformador de l’ara i aquí, i amb l’escolta atenta cap a la nostra societat, construïm aquesta primavera després d’un any de pandèmia... un any que ens pesa a tots. Vivim temps històrics, de vegades massa foscos, i el teatre ha de ser contemporani il·luminant aquestes foscors.

 

La pandèmia va descobrint paral·lelament un nou Lliure, que com a institució no és només un espai cultural, també ho és socioeducatiu. I fins i tot sanitari. Un espai de retorn emocional, un centre d’interpretació de realitats on, en comunitat, compartim neguits i busquem maneres de tenir cura de les persones que tenim al voltant nostre.

 

La cura hauria de desvincular-se de l’empobriment econòmic o de la falta de reconeixement social. “Tenir cura de” és el primer pas de reconstrucció que potser hauríem de tenir present quan el túnel fosc de la pandèmia s’acabi. I el teatre és el millor lloc per compartir, discutir, plantejar, debatre qüestions, educar en les idees –que sense trobar mai les respostes als perquès puguin donar-nos el punt de llum! Per això, aquesta programació que ens alerta, en el fons també ens il·lumina amb espectacles com Las canciones, en què l’escolta exerceix un poder tan real com hipnòtic, o amb El bar que se tragó a todos los españoles, que tracta de la possibilitat de canviar de vida, de país, de visió del món... o Forasters vindran..., que plasma la trajectòria de diferents generacions que ho han fet en la migració. Per això 23 F Anatomia d'un instant ens torna al passat més proper, per poder començar a mirar la cara bruta de la nostra transició; Frank explica als més petits l’absurda sensació de creure’s superior per ser diferent dels altres; I només jo vaig escapar-ne ens presenta l’apocalipsi d’un món que ja no ens és desconegut des de la clarividència de les persones que han viscut més, i ARCAS 2020 llegirà en clau de futur la resistència actual de la nostra espècie en un ecosistema alternatiu format per les generacions noves.

 

No deixem, durant la primavera, les nostres activitats culturals ni digitals. I comencem a visualitzar a l’horitzó que ens puguem tornar a trobar tots, de manera regular i no pas intermitent, al Lliure. Una casa que, curiosament, mai no ha estat tan oberta com ara, en una època de confinaments.

 

Aquesta primavera serà un punt d’esperança i, alhora, un crit d’alerta. Justament la funció que ens toca exercir com a teatre.

 

Juan Carlos Martel Bayod

Director de la Fundació Teatre Lliure / Teatre Públic de Barcelona